Hi ha gent que té la pell tan fina que sembla paper de fumar.
No em posaré ara a defensar a ultrança les callositats dels peus, les durícies a les mans o les cares curtides pel treball a l'aire lliure. Tampoc és això. Però sí és cert que totes aquestes han sobreviscut gràcies a elles mateixes, a adaptar-se al medi, a transformar-se tot i el dolor, a seguir endavant autònomament.
Les pseudopells del paper de fumar són més vulnerables i s'han de cuidar. Alto, s'han de cuidar elles... no cuidar-se i a més exigir als altres que sí ho facin és egoista.
És dolent ser egoista? No per definició, perquè mirar per tu és el més ecològic que pots fer en termes de supervivència. Ara bé, ser egoista a costa dels altres això ja és un altre tema.
El cas que avui m'ocupa és una pseudopell de paper de fumar deteriorada substancialment pel temps i que es creu (alarmantment) una pell forta i amb gruix. Vaja, de les més perilloses, de les de pijtor tipus, perquè si no les veus venir t'aplicaran el seu narcicisme immisericordiós sobre tu i quan te'n vulguis adonar pots tenir la pell cremada.
Però tranquil. Tranquil·la. Amb una mica de sort no visitaràs la unitat de cremats de la Vall d'Hebron. No. Només et pelaràs, mudaràs la pell i podràs continuar endavant.
Però recordeu què diuen els dermatòlegs... la pell té memòria.