Com si el meu darrer post fos visionari, diríem que algú no va apagar el foc ni va destapar l'olla a temps.
En ser una olla a pressió, les conseqüències van ser de dimensions inesperades i, a hores d'ara, encara inabastables i incalculables.
Donar abraçades, llepar ferides inesborrables i ser-hi.
I ser-hi.
I ser-hi.
I ser-hi.
Com la gota de iode que cau contínua i implacable i ens recorda que estem ferits, però encara vius.
Perquè el més important, allò imprescindible, és voler seguir vius.
Tapem l'olla. L'aigua s'escalfa. A poc a poc, i des de fora no es nota res.
Tapem l'olla. El vapor s'acumula. L'aigua és a punt de bullir.
Tapem l'olla. L'aigua bull. L'aigua s'eleva i vol sortir. No pot, hi ha la tapa. "Treu-la!" "Em fa nosa!" "M'ho posa difícil!".
Tapem l'olla. I l'aigua, que ja no pot més, decideix sortir. Fa trontrollar la tapa. Brolla sense control i surt de l'olla desfogant-se acalorada.
El desfogament és momentani. L'aigua que ja és fora se sent pletòrica per un instant, fins que s'adona que jau caiguda i perduda, sense més destí que la soledat i amb els seus records de l'olla com a tota pertinença.
Tapem l'olla. L'aigua de dins està més acomodada, però troba a faltar l'aigua que ha marxat. Sap que res és per sempre i que en uns instants tornarà a bullir, efervescent i inquieta, fent fora a la malaurada bombolla que passi per la comissura a l'instant precís.
Des
Tapem l'olla.
(siusplau).
Sempre he defensat que no, que a les noies bones no ens van els macarres, ni els paios que ens fan patir, ni els xulos. Que també hi ha noies que sabem valorar un altre tipus d'homes. Sempre he defensat això. I ho he fet perquè m'ho creia.
Però admeto (hi ha coses que només les descobreixes amb el temps i l'experiència) que la meva defensa a ultrança era una mica innocent. Limitada de visió.
Sí, ens atrauen els dolents. Eh, els dolents amb un ample marge d'interpretació. Dolent com a genèric (i potser no és la paraula adient, però així ens entendrem tots).
L'extrem de dolent estaria en un maltractament flagrant. De cap manera, per molt que a algú li pugui agradar o atreure aquella persona, s'ha de consentir.
Però de coses "dolentes" n'hi ha moltes que no estan en aquest extrem. I de "dolents" ho podem ser tots, aquí ve el quid de la història. Ja no som el grupet de l'escola o l'institut, on està força clar qui pertany al grup dels populars o als altres. El conte ha canviat.
De "dolents" n'estem tots plens: hi ha qui ignora, qui és inconstant, qui tira la pedra i amaga la mà, qui confon, qui juga a diverses bandes, qui no sap on para, qui et fa parar boja... i en qualsevol cas tenen l'alicient de la incertesa, de la sorpresa, de la inconstància... el repte de desentrellar què diantres hi ha darrera de totes aquestes barreres, inseguretats, silencis i misèries.
I amics, precisament això és el que ens agrada. Res millor que un repte, i més si és de descobrir ments i caràcters humans. Poques coses tant potents i adictives com un joc de dos.
El problema ve quan només un juga i l'altre és jugat.