Que te cojan en brazos. A horcajadas. Cara a cara. Contra la pared.
Que te folle mientras te tiene cogida en brazos casi sin esfuerzo aparente. Y tú entre la espada y la pared.
Sí, me apetece una de sexo salvaje. Buenos días.
Com el contingut d'una bóta.
S'intueix, s'olora, se sent si hi fas copets, et mulla si fiques la mà. Però no es veu.
Si et quedes quiet, dubtes si realment hi és dins.
Si et quedes quiet, fins i tot sembla que els ulls se t'acostumen a la foscor del cau. Aquella llum tènue i tremolosa de l'espelma dóna la certesa de posició dels objectes i guia els moviments per l'ambient humit que regna a la bodega.
No fa fred ni calor. O sí. O més aviat fred. A estones un fred humit que vol recórrer l'espina dorsal. O és sec? Serà que no està molt clar... és dins de la bóta, que fa fred, o és fora?
Qui sap... a mi en realitat mai m'ha agradat el vi.
Hi ha gent que és cap endins. Com si en néixer hagués nascut del revés, com un mitjó guardat al calaix en forma de boleta, agafant-se a si mateix.
Vés a saber, potser va ser després de néixer, que es va xuclar cap endins i ja ningú sabia si el que es veia era el que hi havia...
Sempre amb una mitja actitud, un microgest, una fugida que feia intuir quelcom més enllà. Un més enllà difícilment palpable amb paraules, només insinuat amb abraçades de veritat, amb la ràbia continguda, amb l'alegria desbordada d'aparició fugaç però estel·lar.
Hi ha gent amb la que t'estimes. Que aprecies. Més enllà de les similituds i les diferències. Més enllà de la sang, el roce o el carinyo. I ho saps. Ho sabeu tots dos.
I llavors apareix la màgia de la paraula, el nus a la gola, els focs artificials de les llàgrimes.
"Per si no t'ho he dit mai, t'estimo molt".
(bis)
Como yonki que se dirige al poblado, he abierto el bolso en busca de un ibuprofeno que me devolviera mi cuerpo segado por la mitad (cual obra de un mago chapuzas que erró el truco).
¡Terror!
Sólo había inocuo paracetamol en raciones de medio gramo.
He odiado a los responsables médicos de mi empresa que sólo ponen paracetamol en el botiquín, a los hombres que no saben de qué coño hablo y a las mujeres que tienen reglas indoloras.
He tragado dos pastillas de paracetamol y he esperado a su efecto mientras me toco la barriga cuatromesina, cuando en realidad lo que querría es echarme una siesta que me proporcionase una anestesia immediata de la realidad; un coma transparente e inofensivo del que despertar recuperada y con todas mis facultades.
A falta de un sofá buenos son un blog, unos cascos con música, o el dulce devenir del tiempo hasta la hora de marchar.
Hi ha menjars que s'amortitzen al llarg d'hores més enllà de l'àpat. L'all i tot allò que toca, salses diverses, el maleït pebrot, el xoriço...
aquelles coses que no pots evitar menjar, perquè estan boníssimes i gaudeixes com si fos l'últim instant a la capa de la terra, però que saps que t'estaran passant factura fins l'endemà.
Bé, doncs ja fa molts dies que va arribar l'endemà, i encara pago els terminis.
El pitjor és quan vas sense protecció i de sobte et trobes tres fotos en una carpeta oblidada de received items que no sabies ni que existia al teu pc. Aquestes carpetes són com els plats i les salses aparentment inofensives que semblen suaus. I no. Resulta que també duien all o quelcom pitjor, gairebé radioactiu.
Les carpetes ocultes, els mails oblidats, els cds personalitzats, els accessos directes abandonats... estan allà per a retornar, retornar i retornar quan menys t'ho esperis. Quan pensis que ja ho has digerit tot i t'hagis convençut de que a partir d'ara només faràs vida sana (i racional?).
I tots sabem que, tard o d'hora, acabarem fotent-nos altra vegada un festival gastronòmic digne d'una bacanal.
I acumulant digestions pesades (received).