Tant de bo no escrigués en calent, o en trist, o amb llàgrimes als ulls. No obstant, de vegades una sent que és l'única cosa que pot fer; aquella vàlvula d'escapament que permetrà que et calmis i et recomposis altra vegada.
Avui no ploro per mi. Ploro per altres persones, perquè la vida és injusta, perquè hi ha dues òrfenes més, un vidu més, una família que pateix i una gran lluitadora que descansa.
I no són de la meva família. No era amiga meva. Però em dóna molta pena.
I ploro.
Potser sí, potser en el fons ploro per mi. Perquè podem perdre aquells a qui estimem a poc a poc o de sobte, però ens passarà. I, potser, tampoc serà just. Tampoc serà de grans, amb el camí ben fet, al peu del llit i tot a punt. Serà en qualsevol cantonada bruta, en el racó més inverosímil, en el decorat més inhòspit,
i mai estarem preparats.
Sé que demà, quan vagi al tanatori, ploraré. Irremeiablement, perquè em donarà una tristor infinita. I alhora em sentiré fatal, perquè no era de la meva família, però no puc evitar emocionar-me. I sí, perquè en el fons m'emocionaré per ells, però una mica també per mi. Per tu. Per tots nosaltres.
Respondre "anar fent" a la pregunta "com estàs?" o "què tal?", per a mi és símptoma de diferents coses:
- Eufemisme socialment correcte de "no estic bé", però no et molestaré explicant-ho i diré un "anar fent" com si fos un "bé, va tot perfecte".
- Cert negativisme en la resposta (ex. aquella gent que mai està contenta amb el que té ni com els hi va).
- Una frase feta sense més trascendència, una alternativa al desgastat "bé, gràcies".
- D'altres que se'm poden estar passant ara mateix.
Total, pel cas, jo normalment quan ho dic és perquè estic en la primera opció: no estic bé, però no vull mentir al meu interlocutor, ni fotre-li un rotllo ni fer-me la víctima, així que dic "anar fent" i si ho entén, té sensibilitat i s'interessa pel tema, bé. I sinó, doncs com a mínim no li hauré mentit cual bellaca...
Això quan ho dius, però... i quan t'ho diuen? Quan algú et diu "anar fent"... què és el més adient de fer? Què feu vosaltres?
Jo si hi tinc un mínim d'implicació i relació acostumo a interessar-me per la persona, a preguntar més enllà per veure què hi ha darrere d'aquesta resposta i si la puc ajudar, ni que sigui a treure-ho, a parlar-ne, a aclarir-se i fer net.
Per això estic escrivint aquí, perquè m'ho acaben de dir i per causes que no vénen al cas sentia que no podia preguntar més enllà... tot i que era el que em sortia de dins.
Fer i desfer.
Un pas endavant i un enrere... com un balancí que gronxa, com un mareig de corrent marina que no cessa i no trobes mai bon lloc per a llençar-hi l'àncora.
Fer una visita i tancar assumptes pendents del passat. Així, per voluntat pròpia i sorprenent als altres implicats.
Sortir al carrer, satisfeta, en una tarda d'estiu ennuvolada, i caminar.
Quan pots escoltar totes les cançons de la reproducció aleatòria sense que et facin mal, estàs curat, recuperat.
Quina alegre calma! :)