Hi ha persones que, del contacte amb infants, potencien la seva pròpia alegria, espontaneïtat, passió per gaudir el moment i viure, ingenuïtat, senzillesa i bona fe.
N'hi ha d'altres, pel contrari, que es queden amb la impaciència, amb voler tenir la raó en tot i només per rabieta, en que els hi facin cas perquè ells són el centre de l'univers, en no entendre res més que el seu petit món.
La gràcia dels nens és que creixen. La desgràcia d'alguns adults, és que no ho fan mai.
La falta de respeto y los insultos desacreditan a quien los emite y disgustan a quien los recibe.
Y aún así, hay gente que los lanza al viento con la misma facilidad que el dióxido de carbono.
Los insultos deberían ser el último cartucho de rabia, la incontinencia máxima de la emoción, el recurso final con el que verbalizar lo que sentimos. En cambio, demasiadas veces, los ponemos en primer plano sin darnos cuenta que, para eso, quizás fuera mejor callar.
O escribir en un blog.
Veure que estàs tendint a fer allò que et van fer a tu (i no t'agrada) amb una altra persona. Veure't reflectida a l'altra cara de la moneda. Entendre les dues parts, i ser capaç de fer-hi quelcom, però potser sense molta variació substancial respecte al punt de partida.
Voler, potser, no haver viscut l'altra banda per a poder seguir en la postura primerenca amb la meitat de patiment.