Hi ha gent que, un dia d'aquests, de tant mirar-se a si mateixos, s'autofagocitaran.
Hi ha gent que et provoca allò que en diríem "sentimientos encontrados".
I no és que siguin encontrados perquè algú els ha trobat (que també), sinó perquè es troben entre ells. Es troben entre ells, com xocant, enmig d'un no res ple de coses i soroll. Un desert polsegós, xafogós, desagradable... amb una potent llum que ens atrau i ens abrasa per igual.
Com uns Monegros amb focus potentíssims i un festival d'emocions, però música desacompassada. És aquell punt de la nit en que saps que allò no donarà de més i que seria moment de dir una frase, acomiadar-se i marxar. I tot i així ens quedem, esperant no sé quin miracle i que els pols que es repel·leixen per art de màgia s'atreguin. I no. Normalment, val més la pena anar a casa a dormir. Apagar els focus, deixar el soroll enrere i descansar. Que lluitar contra maremàgnums indeterminats és massa cansat i poc productiu.
Let the sun shine.
Cuando los ronquidos de tu padre te parecen música celestial en una habitación de urgencias.