Imagineu-vos: estic sola en un despatx, corregint proves per a una promoció interna. Ja fa dues hores que, segons el meu horari, hauria d'haver plegat. I a més el jefe no veu que m'estic quedant, amb la qual cosa no té gaire servei de cara a la galeria el tema, però bé. El cas és que haig de tenir la feina per a dimecres al matí i o la faig o la faig, perquè demà estaré fent entrevistes tot el dia i no podré fer res.
Al cas. Imagineu-vos aquell moment, en el qual em disposo a corregir un fart de proves de català, castellà, anglès, organigrama, ofimàtica i etc. Un munt de proves. Un munt de minuts per endavant. I en aquell moment me n'adono que he deixat l'mp3 a casa. Que no duc xocolata a sobre. Que tinc uns 30 cèntims al bolso a molt estirar. Que no duc ni la llibreta ni la targeta (o sigui, zero possibilitats d'aconseguir xocolata).
M'he menjat una piruleta que duia al bolso, però ja sóc grandeta per a autoenganyar-me tant...
En fi, sempre em quedarà el musicovery que, tot i que triga en carregar each song, va donant sorollet de fons!!
Ah, i a sobre demà també plegaré tard i em toca gastar-me les pempis i dinar fora de casa... aaaaaiiiiissshhhhh!!! Feu-me fixa ja homeeeeee!!!! (ah, això també ho he dit? vés per on...)
En fi, a seguir amb les correccions!!!
El teu nòvio que ve a casa a les nou i mitja de la nit, mentre et dutxes, només per a donar-te un petó després d'un vespre de despropòsits per l'eixample.
El teu company de feina que parla meravelles de tu amb d'altra gent mentre hi ets al davant.
La teva amiga orgasmus que envia un mail explicant les seves peripècies dels primers dies amb la frescor que la caracteritza.
Una postal sobre el llit del teu amic erasmus (i ell pq no orgasmus? bé, jo sé què em dic...) des d'una altra ciutat.
En les últimes hores s'ha de dir que hi ha petites coses que m'han fet somriure agradablement.
:D
Divendres vaig veure un grup de 3 nois i una noia disfrassats de los increíbles. Anaven molt ben disfrassats, els trajes eren ben macos i realment com a la peli.
L'Amancio Ortega se'n podria fer un d'igual (en la seva talla). Ai, no, que al seu grup no fan talles tan grans...! Què despistada que sóc, mareta.
La veritat és que aquest matí se m'ha acudit una súper idea (com parlem d'herois i tal, la paraula súper està més que justificada!): els carrers més importants, les avingudes principals de les nostres ciutats... haurien de dur el nom de l'Amancio!
Com si del cap insurrecte del '36 es tractés, hauríem de començar a canviar les nomenclatures de certes vies. La meva primera proposta per a Barcelona, si em permeteu, la centraré al Portal de l'Àngel, després de què aquest senyor hagi aconseguit, amb un munt de bitllets, tancar els cinemes París.
El món de les compres serà molt avorrit: Zara, Massimo Dutti, Oysho, Kiddy's Class, Bershka, Stradivarius, Pull&Bear... total, tot el mateix.
Deien que un esquirol podia creuar la Península Ibèrica d'arbre en arbre sense trepitjar el terra. Dintre de poc es podrà creuar la Península d'inditex en inditex.
Y tiro porque me toca.
Que jo recordi, m'he disfressat tots els anys de la meva vida menys dos: el 2001 perquè aquell divendres em tocava quimio i em passava a casa dos i tres dies recuperant-me i aquest any.
Així que ja veieu la gravetat del fet de no haver-me disfressat.
Sóc una ferma defensora de la disfressa sense complexos, la gresca i totes aquestes coses, si bé és cert que crec que s'està perdent el tema del carnaval i que cada vegada s'hi implica menys gent... val, aquest any la cosa no convidava amb la pluja, però de vegades aquestes coses són una culleradeta de sorra en una duna...
Bé, no disfressar-me no ha de sentar precedent, i prou. Estamos, mon?
Tinc un atac dira. Els hi hagués dit a un parell que eren PATÈTICS, IMBÈCILS, FASTIGOSOS, CAPULLOS I FILLS DE PUTA MEDIOCRES. Només capaços en quedar-se en lo típic de que les dones no sabem de futbol i bla bla bla. I lo patètic és que tinguin les categories que tenen. Sobretot a un, jo el destituia per imbècil integral. Es creu graciós i és un capullo.
Mhe callat perquè no tinc contracte fixe, perquè tenen més categoria que jo i perquè són del meu departament, però a punt he estat de dir-ho, que em semblaven patètics.
I per cert, encara no mhan contestat la pregunta que els he fet.
Diuen que els homes parlen de futbol, motor i ties. Potser sigui allò que uneix a una gran majoria. El que aquesta majoria no sap és que també els uneix la seva profunda estupidesa.
Després d'uns dies sense internet a casa i d'un estrés in crescendo a la feina, torno per a dir-vos que, a part dels pits, les pastilles dels nassos fan que tingui unes ganes de golafreria per la tarda que no tenen nom. I com la força de voluntat en termes de retenció mai ha sigut el meu fort, m'hi hauré de posar urgentment o acabaré com una foca.
A part d'això, avui he fet una cosa que va contra dels meus principis... i és portar-me feina a casa. Espero enllestir-ho en poc temps i que el jefe no doni molt pel sac.
En un altre ordre de coses, ahir vaig anar a veure el Trencanous al Condal. No va estar malament, si bé és cert que a mi personalment em van faltar piruetes tècniques i més moviments clàssics... i és que després de veure a la Tamara Rojo suposo que tinc el llistó un pèl alt...
També s'ha de dir, però, que per a ser la companyia de Santa Coloma de Gramanet la cosa està molt aconseguida, sí, sí.
Como te digo una co te digo la o.
Estic a la feina.
No tinc ganes de fer res.
Voldria clapar. Porto tot el dia davant la pantalla sense les meves ulleres, que reposen plàcidament a la taula de l'ordinador de casa.
Avui tinc pensat anar al gym. Amb la tonteria de la regla i d'altres fa una setmana i escaig que no hi vaig. Ara, si us dic la veritat, avui tampoc tinc ganes d'anar-hi.
(Sembla que porti silicona. Sento com si els pits em pesessin el doble. Des que em prenc les pastilles pel quiste això no baixa, i això que la regla ja ha marxat. Bé, espero no tenir cap efecte advers més, perquè si us llegiu el prospecte d'un anticonceptiu oral us prometo que ganes de prendre-se'l no donen :S)
El dia ha estat gris. Un gris plom tot el dia sobre els nostres caps, en el meu cas coronat per un semi-mal de cap que atribueixo a l'absència de les meves ulleres. Però és igual. Avui cada qual té els seus mals de cap. I el meu s'alleujarà notablement dintre de 40 minuts, quan em posi l'abric i surti per la porta. I probablement segueixi sense ganes d'anar al gimnàs, però podré fer el que em doni la gana sense haver d'estar asseguda i desperta, treballant enfront d'un ordinador. Tancaré els ulls a l'autocar i si puc m'adormiré, i aquells minuts seran dels més plàcids del dia.
Espero que no els doni per xerrar. Avui no, siusplau.
Jo quan sigui gran vull ser com els caps de la meva empresa, que no han de dir on viuen. Els treballadors i les treballadores de a peu donem totes les nostres dades, en canvi ells segons els registres tenen el seu domicili a la pròpia empresa.
Fes-te fotre, que la majoria hi passem més hores que ells, aquí dintre.