mon, c'est moi

Alguna cosa a fer en el món!

Començament del postgrau.

Tenint en compte que porto tres setmanes sense activitat laboral i que la meva vida és més relaxada i difusa en aquests dies, es pot entendre fàcilment que avui estigués nervioseta.

Ni presentacions de la gent, ni com avaluaran ni res, això la setmana vinent. Avui a piñón. Eh, i encantada. Un gran ponent amb una experiència acollonant, una exposició clara i una d'aquelles classes magistrals que et fan obrir els ulls i canviar perspectives. M'ho he passat teta. Súper bé.
Demà al matí tenim al mateix ponent, així que jo encantada de la vida :D

Seguirem informant!

ora et labora

No, no m'he anat enlloc fada padrina. Estic aquí. I la veritat és que hagués estat bé anar a dresde aquests dies; encara fa bon temps i ara tinc disponibilitat. Però aquí estic, amb aquell remordiment de l'aturat a flor de pell que m'impedeix gastar-me gaires diners perquè el meu superjo em fotria una mica de bronca.
Amb un viatge llampec a parís ja n'hi ha hagut prou. Les sabates que vaig veure a sants l'altre dia hauran d'esperar, 50 euros són 50 euros. Amb la jaqueta grisa d'ahir de 12 ja vaig que em mato.

Cap novetat a l'horitzó laboral. Bé, en el meu, pq avui ha sigut el primer dia de feina de la xux, a veure què tal li estarà anant!
Bé, cap novetat... divendres hi va haver sopar d'ex i actuals treballadors de la primera empresa on vaig estar, i la veritat és que m'ho vaig passar prou bé. Els meus ex-caps em van fer ofertes a les seves respectives empreses actuals per si estava interessada i vaig conèixer gent nova, en especial una noia molt desperta que em va caure súper bé. Conjuntament amb una altra ex-companya vam formar un trio la mar de ben avingut durant unes horetes.
I per la resta... ofertes i entrevistes a les que vaig, però de les quals prefereixo que no em truquin per no haver de dir que no. Sí, imagineu-vos els sentiments tan confrontats: buscar o no buscar feina? Acceptar o no acceptar feina? No m'agrada deixar a ningú tirat i no voldria haver de fer-ho, de manera que... senyors de XXX, no poden trucar-me i dir-me alguna cosa ja, eeeeehhhh?!!??! Grrrr, k estrésssss!!

D'altra banda ahir vaig tramitar el tema del subsidi per atur. No sé què hi hauria per la farga pq les voreres anaven plenes de pakis. Ni idea, xo molts pakis. Total, que a l'oficina de l'inem els dos dies que hi he anat m'he trobat amb personatges. Freakis de la vida. El primer dia, en un determinat moment vaig pensar: mon, què fas aquí? Què pintes tu aquí? Tu no enganxes amb aquest món!! xo mira, si tinc dret a què em donin una pasta x per què haig de renunciar? Pos eso. El primer dia vaig trobar una dona afònica fent-li teràpia espontàniament a una altra, així com una parella formada per una espanyola peliteñida i prima, quilla de barri i tonta, i un moro amb un pentinat horrorós que duia una mà embenada. Si jo hagués sigut el moro li fotia a la tia una patada en tot el cul, quina cosa més tonta de tia! Ahir em vaig trobar un sord-mut que em va donar els seus diaris gratuïts i em va fer unes carícies al braç (m'estàs ficant mà? és un signe d'agraïment per avisar-te del torn? einngg?), però van cridar-me a temps per a que no calgués allunyar-se més d'ell sense motiu, perfecte. I després una pava k la de l'inem li pregunta: tu marido gana más de 1.500 euros al año? i la tia: no sé... increïble vamos, una cosa tremenda. Qui diu que ser funcionari no és dur, eh? pos eso.

Que sí, que això de no treballar i no saber quan em tornaran a trucar m'afecta una mica, què passa :P

Meme musical

Sabeu aquelles preguntes que la gent respon als blogs i van passant d'uns a altres segons la voluntat del blogger, que li encoloma el mort a d'altres bloggers? Vaja, el que la gent anomena meme. N'he vist a molts blogs i sobre coses diverses, però a mi ningú m'havia encolomat seguir-lo, la qual cosa sempre és un alleujament en termes de feina i temps, xo tb suposava un "joooo, i a mi pq nooooo!?!?" com de nena petita, pq al final cansa k la gent no t'inclogui a les coses -tot i que no siguin d'importància-.

Doncs bé, en bellosoli m'ha passat un meme músico-personal.

[Mecànica del joc : has d'escollir un grup de música i tractar de respondre a aquestes preguntes amb títols de cançons del grup escollit, un cop fet això selecciona 5 persones que vulguis que facin el test].

Si haig de ser fidel està clar quin grup trio: elefantes. Serà difícil, doncs no tenen centenars de cançons, però som-hi (ho sento, jo no sé tanta tecnologia com per a posar aquí fragments de les songs ni coses així...).

- Ets home o dona? Somos nubes blancas ;)

- Descriu-te: Como un rayo de luz

- Què senten les persones sobre tu? Me gustaría poder hacerte feliz (tant de bo!! jeje)

- Com descriuries la teva anterior relació sentimental? Sí No (tal vez, puede ser...)

- Descriu la teva actual/futura relació sentimental amb el teu novio/a o pretendent: Dime si tú te vas (qué hago con mi vida...)

- On voldries estar ara?: Se me escapa el tiempo (no sé dónde va...)

- Com ets respecte a l'amor?: Me muero por hacerlo bien

- Com és la teva vida?: Tu mejor canción

- Què demanaries si tinguéssis un sol desig?: Quedémonos juntitos

- Ara acomiada't: Al olvido

Va, i no seré menys, no sigueu perrunos i proveu de fer-lo! Propostes:

- Esteve (el boss?)

- Marçal (els pets?)

- Xux (no val repetir majaaaa!! :P)

i clar, com no em llegeix més gent a part d'ells tres i en bellosoli doncs no tinc cinc persones a qui passar el meme... snif! jajaj :P

un petoneeeetttt!!

Aigua, agua, water...

El títol, en realitat, hauria d'estar en un idioma que desconec. La pel·lícula, recomanada per un company/mentor/amic de la feina l'he vista avui, en el regal -en forma de cicles en versió original- que cada dimarts ens fa el cinema Rambles de l'Hospitalet. Tot i això, pel que vaig poder veure al diari, fins fa quatre dies es projectava al Verdi Park a les 4 de la tarda, única projecció.

Entre Salvador i aquesta d'avui estic deixant anar més llàgrimes de les que serien habituals en mi de manera natural. No acostumo a plorar gaire per mi mateixa, però al cine no em tallo gaire si l'escena o la història són tristes. Bé, el que em tallo és per no fer soroll i no molestar a la resta de públic amb els sanglots, les respiracions, els mocs o el que sigui.

Bé, el tema no són les meves llàgrimes. El tema és la pel·lícula. El tema que tracta: l'estigmatització de les vídues a la Índia a tots els nivells. I que, tal i com explica al final del film, l'any 2001 hi havia al país 34 milions de vídues censades. Ei, això són moltes dones en condicions deplorables, pel que es pot intuir des de la butaca d'un cinema a milers de distància.

També m'he adonat que, per molt a prop nostre que estiguin, per molt sensibles i comprensius que siguin, els homes mai, mai, podran entendre del tot a les dones. Un home mai podrà posar-se en la pell d'una dona al 100%, tot i que ambdós siguin éssers humans. Perquè quan penses que venen a algú per diners o que venen una dona per diners durant unes hores per a follar-se-la només una dona ho pot entendre. Només una dona pot sentir en el seu interior el fàstig, el rebuig i el temor quan veu una escena així.
Un home pot pensar que és una aberració. Nosaltres sentim que ho és.

Fixeu-vos, el meu acompanyant -masculí- pensava que havia acabat bé. Jo penso que ha acabat fatal. Ell mirava allò més rellevant -la protagonista-. Jo pensava en tots els cadàvers emocionals que havien quedat pel camí.

Realment he sortit tocada del cinema.

Potser caldria veure les altres dues pel·lícules que conformen la trilogia.

Mon, la máquina de bailarrrr!!

Per la mercè, com plovia, després d'estar x plaça catalunya amb el marci, fotren's una xocolata al carrer petritxol, veure als diables i les bèsties i menjar-nos un entrepà al viena vam anar al balañà, anteriorment un d'aquells cinemes mítics d'una sala enorme, on jo vaig veure titanic amb els meus pares (imagineu-vos les dimensions que prenia el vaixell allà!!). Era primer de bup, quins temps! Bé, fora sentimentalismes, vam anar al balañà a veure la máquina de bailar.

Aquest és un dels primers fotogrames, potser no es veu gaire bé, ho sento, són els meus peus :P

Vaig sortir flipadíssima de la pel·lícula, fotent bots i cantant de matinada per sants mentre la resta d'ànimes del grup s'apiadaven de mi, del meu destí i del meu xicot, jajajajaja. Total, que com a resultat d'allò vam dir que havíem de provar la maquineta de marres.

Deu ser que la maquineta va unida a una ingesta calòrica important, pq avui, havent-me menjat un gofre de xocolata i ametlles hem entrat al new park de les rambles... buscant la màquina, evidentment, sinó a mi en aquests llocs no se m'hi ha perdut res (de fet era el primer cop que hi entrava). Ens ha costat una mica, però finalment l'hem trobada. Resulta que al new park de les rambles tenen una màquina que es va utilitzar a la filmació de la pel·lícula. Hi havia dues sudamericanes assegudes per allà xerrant, una treballadora del lloc i un freak deambulant pels voltants. Que si sí, que si no, que si un cop que vinguem amb la colla, que si pim, que si pam. Al final un euret ha sortit del sarronet de l'stevie i... mon dancer!!

Wah! Quin subidón! A més ràpida la cançó més fàcil és fer-ho bé, perquè pilles ritmillo. Un euro només ha donat per tres cançons, però m'ho he passat teta!! En determinats moments m'he sentit com el gai de la peli. Pq com el gai? Ni puta idea, què voleu que us digui, però mola cacho la maquineta aquesta, ja us ho dic. Durant la meva partideta uns quants curiosos s'han acostat, però jo els he vist quan he acabat!! Imagineu-vos si estava distreta amb les fletxetes i saltant!! Tremendo, tremendo. Ara entenc millor aquella fascinació estranya que desprenia la peli!!!

Total, que si voleu anar fent col·lecta per arribar a regalar-me això algun dia... ho trobaré una idea excel·lent!! I així em quedaré primeta com la pija de la peli! jajajaja. Xux, jugar juntes ja ha de ser la pera!!!! La màquina permet dos jugadors simultanis, com a la peli!! És tremendo!!! Hi hem d'anar!!

Total, que com m'ha dit l'esteve, ja sóc una freak.

:D

Un poema i un adéu coix

Ahir van enterrar el barman poeta. A part de trobar-me el meu antic cap a Sancho de Ávila (quina forma més nefasta de saber tota una ciutat on està determinat carrer) i d'altres coses, volia fer una reflexió.

El fill del difunt, segons paraules pròpies, és ateu i no creu ni en déus, ni en esglésies ni en misses ni en res que se li assembli i està a favor de què tots aquells que s'hi dediquen es posin a fer d'altres tasques més útils. Evidentment cada persona té les seves idees i són de respectar sempre que no facin mal a la societat objectivament. Fins aquí tot correcte.
Ara bé, pel motiu anteriorment esmentat el fill del difunt no va entrar a la petita cerimònia religiosa que es va oficiar al tanatori pel seu pare.

I aquí és on ve la meva reflexió: què és més honorable? Tenir principis i conviccions i seguir-los sempre, al peu de la lletra? O bé ser capaç de trencar les teves pròpies conviccions si cal?

Trobo que és admirable una persona que fa allò que creu, perquè es respecta a si mateixa. Però encara trobo més admirable a aquelles persones que són capaces de tragar-se tot el que calgui en determinats moments. I no entraré en ets i uts, però potser de vegades cal valorar allò més important. I si bé és cert que el seu pare ja no podia veure si ell era allà o no, el seu lloc ahir estava al costat de la seva mare. I escoltant a la seva pròpia filla llegint l'últim poema que li havia fet l'avi. Quan a mi se'm va posar un nus immens a la gola i no vaig poder reprimir les llàgrimes.
Mentre ell era a fora fent una cigarreta, suposo.

De vegades la vida et fa sentir estranya. No coneixes el que passa i no saps ben bé com reaccionar, per on tirar.
I no saps què passarà demà. I llavors et dediques... a seguir, sense saber què esperar.

Murió el barman poeta

Murió el barman poeta. Aquél que servía cócteles en un hotel de lujo de la Barcelona de posguerra con su porte elegante y se codeaba con sus distinguidos clientes con la naturalidad que puede permitirse el que bien sirve.

Ha muerto aquél que en las bodas, además de su presencia, aportaba una lectura en público de unos versos hechos para la ocasión. Aquél hombre reposado, que siempre pareció de una clase superior, se ha ido a caballo entre su Castilla querida y la Barcelona de su vida.

Aquél matrimonio de viejos vegetarianos y saludables ya nunca más será.

Si alguna vez un ser querido se vuelve de color amarillo vivid con él cada momento que le quede. Porque desgraciadamente ya he visto unos cuantos casos... y hoy sólo quedan sus viudas.

Ahir?

Ahir va ser un dia molt intens...

"La luna llena sobre París..." París, 7 octubre 2006.

A ver si es verdad

Tendrás que volver al trabajo muy pronto, ¡no lo dudes!

horóscopo de mon a fecha 04/10/06, coincidiendo con la finalización de su contrato.

2

2 ulls.
2 cames.
2 mans.

4 ulls.
4 cames.
3 mans.

1 il·lusió.
1 anell.
1 sorpresa.

2 anys.

Salvador

Ahir vam anar a veure Salvador.

Sabíem que era una pel•lícula trista. Ho sabíem i hi vam anar igualment, tot i que els ànims no estaven gaire alts. Era una d'aquelles pel•lícules que "s'ha de veure".

És una d'aquelles pel•lícules que "s'ha de veure". Bé, potser parlo des de l'impacte que em va causar ahir i encara no puc raonar bé, però a mi em va agradar. És una època històrica que jo no vaig viure i, alhora, és una situació particular que no coneixia a fons. A més penso que han fet una molt bona pel•lícula, cosa que s'intueix des dels crèdits inicials, tractats amb imatges molt ben cuidades i combinades que ja ens van avançant fets que veurem durant les dues hores i quart de film.
Alternant català i castellà segons els ambients, tal i com corresponia a l'època, la majoria d'actors són coneguts i bons. Daniel Brühl suposo que ha fet un esforç amb el tema de l'idioma i al final aconsegueixes oblidar que aquest xicotet s'ha criat a Alemanya (per molt catalana que sigui la mare) i que és un actor. Et creus que és Puig Antich (Puij, com diuen els polis i carcelers espanyols, què gran), que les seves germanes ho són de veritat i que allò està passant. I és llavors, a l'última part de la pel•lícula, quan les llàgrimes vessen, intentes sufocar els sanglots amb èxit divers i tota la sala fa sorolls mocant-se.

I al final de tot, amb gràfics senzills, Huerga s'encarrega de què no oblidem, ni a Puig Antich, ni tants altres conflictes. Un final adient per a no quedar-se només amb la història personal (que no és poca) i gaudir de la versió de Llach I si canto trist, que penso baixar-me en quan pugui.

Totalment recomanable.