mon, c'est moi

Tornar, allunyar-se, tornar, allunyar-se...

Tornar. Banyar-se en l'aigua freda, sentir els músculs i tots els moviments lliscar dins la sal. Estirar-se. Deixar-se acariciar pel sol lleu i caure amb Morfeu. Despertar sense importar el temps transcorregut.

Tornar a la platja al setembre.

CAGONLAAAAAAA

Avui li dedicaria unes perles a la meva cap. De tot menys guapa, ja us ho dic. De bon matí ja m'ha fotut el dia, i no diré el cap de setmana perquè són moltes hores i no m'atreveixo a predir tant.

Aquesta nit passada he somiat amb ella. Amb raó. Resulta que la nit era premonició del matí. Cagonlaputaaaaa... dic lajefaaaaaaa.

Tothom està exposat als comentaris i les valoracions. Tothom. Un jefe o jefa més encara, ja que té poder sobre la gent i les seves decisions no agradaran a tothom. Però un cop es té clar això pots ser algú que mani d'una manera decent o mig decent i algú que ho faci com el cul. I el pitjor és que pensi que ho fa com la glòria i en realitat ho fa com el cul. COM EL CUL. I ningú l'aguanta.
Sí, em podria consolant sabent que tothom m'aprecia i vol que em quedi, que he fet una bona feina i que sé que puc estar contenta.

Però la mala puta és la que es queda, la que és la jefa, la que cobra una quantitat exorbitada cada mes i la que seguirà navegant amb mentides demagògiques i de política barata.
I jo sóc la que se'n va al carrer perquè se m'acaba el contracte.

Crec

Com una cadira de mimbre a la intempèrie d'una terrassa, exposada al sol, al vent, al fred, a la pluja

al temps.

Com una cadira que no es guarda, no es tapa, no es pinta

no es cuida.

Com una cadira fràgil que no aguanta un pes mort que es deixa caure.

Com l'escombra que ha de retirar les destrosses.

Hand bar

Ahir vaig conèixer als companys de feina del meu xicot.

De bones a primeres no sóc una persona molt sociable, em costa començar, la veritat. Tracto de somriure i parlo més aviat poc.
Però bé, van ser amables i la cosa va resultar millor del que jo m'esperava, sobretot perquè l'experiència és un grau i els anys de la "jefa de la manada" van ser molt acollidors.
Vaja, que si no és perquè al mr. li feia mal la boqueta del dentista jo m'hagués quedat allà i després m'hauria apuntat al karaoke, com suggerien!! Serà que el cos em demana marxa? Jejejejeje.

-------------------------------------

La Mercè ha començat! No deixem que les pluges ens facin enrere!

Entre ones REM...

Somiem.

Somiem coses relacionades amb fets que hem viscut, barrejant personatges, inventant històries psicodèliques o que res tenen a veure amb la nostra vida. Moltes vegades no entenem què somiem ni per què. Despertem i seguim amb la vida que havíem dut fins aleshores.

Jo avui he somiat el que vull. El que desitjo. Allò que m'encantaria que passés. Hi havia elements afegits menys concordants, però el fet bàsic era satisfactori. M'oferien un contracte fantàstic a l'empresa on treballo i jo estava la mar de feliç. Era tan real que m'he cregut que ho estava vivint. De veritat, era de veritat. Fins que ha sonat l'alarma del mòbil i m'ha fotut enlaire la realitat estupenda que m'havia creat i en la qual era tan agradable viure. M'ha costat uns minuts despertar-me, cosa estranya en mi, i m'he enfrontat a què em queden dues setmanes de contracte.

Aaaaix! (sospir)

Té gràcia la cosa

El meu nòvio està prim. Vaja, jo sempre ho he pensat. Realment el que està és tremendo, jeje, però deixem-ho en què està bé de pes i distribució del mateix en l'espai.

Jo tinc les meves carns. Vaja, sempre en aquella frontera del "rellenita pero bien" tan perillosa.

Doncs bé, per a sorpresa del personal, calculant un dels índexs més cacarejats d'aquests dies a la premsa, el meu xicot té un índex de massa corporal més elevat que jo. Cágate lorito.
I ningú ho diria...

És ben cert que aquest índex és un càlcul simple que no té en compte els percentatges de greix i d'altres variables que influeixen en tot aquest tema, però a priori la cosa sobta.

Ma mare també ha volgut afegir-se a la festa i la molt guarra té un 22. Ja li he dit que com se'm torni a queixar de "lorzas" i "redondeces" l'enviaré a pastar fang i li diré que no té raó. I va la tia i em contesta que això ja ho faig ara!! Doncs és clar!! Tinc una mare digna de passarel·la, jejeje :P

Fumeta tu

Avui el periódico dóna la notícia de què una dona va perdre a l'estació de tren de valència un peu i mig. Sí, li han amputat un peu i part de l'altre. En llegir el titular dic mare de déu! El metro de València està fatal! Després he llegit que va ser a la renfe, i després he llegit encara més coses. La senyora en qüestió estava a l'andana i, en arrencar el tren, s'hi va intentar pujar. Fa poc he viatjat en renfe, així que sé el que diré. És pesat estar allà moltes hores assegut i t'agradaria sortir a donar unan volta, però és el que té el tren, que és tancat i es mou. Ah! I quan para s'obre. I baixen els passatgers que han arribat a destí. I baixen passatgers que encara no han arribat, tot i les advertències sonores de renfe. A què baixen? La majoria a fumar. Sí, sí, tots desesperats estan frisosos per què arribi la propera parada i fer unes cigarretes.
Que es comprin xiclets o que es fotin parxes tu, quina ràbia em donen tots allà tirant fum, depenent voluntàriament i conscient d'una substància nociva.

No sé què li va passar a la passatgera en qüestió, però...

Dies no molt afortunats...

Ahir vaig perdre una jaqueta que duia com a mínim 8 anys amb mi. I em va entristir molt, què voleu que us digui. Me la vaig deixar en un banc del carrer, ja veieu què tonta. I la tarda ja tenia un tint estrany així que va acabar pitjor. No per res, però d'aquelles tardes de diumenge que no són la teva.
I en arribar a casa ma mare amb l'últim episodi familiar tema àvia.
I aquesta nit no he dormit gaire bé, que diguem.

I en llevar-me un dolor al pit intermitent. L'he comptat i em venia cada 6 minuts, dic a veure si em surt un nen del pit i sóc mon, alias la zeus. No, fora conya, el dolor em va i em ve. He anat a l'ats de l'empresa i m'ha dit que deu ser muscular. De totes maneres aniré al meu ambulatori ara quan plegui, espero que m'hi atenguin en un marge raonable de temps. Tinc el 20minuts sense llegir, així que aquest temps tenen!! ;PPP jejejeje

Bé, esperem que no sigui res. En qualsevol cas a finals de mes tinc analítica i tac, i a ppis d'octubre visita amb l'hematòleg. Així que estic bastant tranquil·la.

Ah, l'ordi sí que em va després d'arreglar la font d'alimentació (la vaig muntar jo a la torre! :D ), però resulta que també estava chuskat el mòdem. Així que de moment no em connecto a internet... mira, les nits són més de sofà i lectura ara, més relaxades. Gairebé que millor, fixeu-vos què us dic, sep.

Ah, i ja veurem com queda el tema laboral. Mon a la espera.

See uuu!!

Mon worker

Ahir va fer un any que cotitzo a la seguretat social, que treballo. Un any ja!

No diré que sembla que va ser ahir perquè no m'ho sembla pas. En aquest any he evolucionat, he canviat, la vida és diferent.

No va ser ahir, però encara tinc certa il·lusió a la feina, ja us explicaré dintre de 20 anys... ;) !!!

Pluf! Sense llum... i sense ordenata

Jo no el vaig apagar. Jo no el vaig desendollar.

I no tinc pc. Vaja, en tinc, però no funciona. No s'engega.

O sigui que sort que a la feina tinc ordinador... però aquí està vetat hotmail, així que o envaeixo l'ordi d'algú o hauré d'anar a la biblioteca... buaaaaa!!! Jo no ho sabiaaaa!! Buaaaaa!!!

Clic, clic, flaix!

Com a salvapantalles a casa tinc totes les fotos emmagatzemades a l'ordinador, que van apareixent aleatòriament.

A la feina també tinc l'opció de pantalles que et presenta les fotografies, però evidentment no hi tinc fotografies "personals". Hi tinc paisatges i fotografies "artístiques" meves, cap on surtin persones ni ningú que s'hi pugui reconèixer. Ahir a casa en seleccionava algunes per a augmentar les que tinc a la feina, i em vaig adonar de la quantitat de coses maques que he vist i de llocs als quals he anat en els últims temps. La veritat és que no em puc queixar, em vaig sentir afortunada d'haver anat a llocs propers i llunyans on haver vist paisatges, flors, postes de sol i d'altres coses esplèndides.

Ah, a més vaig veure que he fet un grapat de bones fotografies!! Jejeje :D

Bé, superada la crisi d'ahir (post-vacances + regla + trobar a faltar als papes + diferències amb la parella + jo què sé què) torno a ser aquí.

Aquells que importen

Últimament he après i segueixo aprenent què allò que finalment compta, a part d'un mateix -evidentment-, és la família.

Hi ha diferents concepcions més o menys àmplies del concepte de família.
Per damunt de totes les coses de la terra estan els fills. Fins i tot per damunt de la pròpia persona, a pesar dels mals que això provoqui.

Els pares són únics, ens han criat i per molt tòpic que soni mare només n'hi ha una. I ni tinc una mare superenrotllada d'aquestes que vol ser amiga de les seves filles ni res d'això. La meva mare m'ha renyat, no m'ha donat tot el que jo volia, m'ha volgut tallar les ales en ocasions, no m'ha entès en moltes altres. Vaja, m'ha educat.
I quan l'he necessitat l'he tingut. L'he tingut quan pensava que no la necessitava.

Pares i fills. Fills i pares. Com adn encadenat repetit eternament. El tronc de l'arbre genealògic. Estan les branques i les fulles: parelles, germans, cosins, tiets, amics...
Un tronc pot viure sense fulles, però una fulla no pot viure sense el suport del tronc.

Quan et fas gran canvien les teves prioritats, els punts de vista, les opinions, els gustos...
Jo ara valoro més als meus pares; passar estones amb ells. I ara que he descobert que els meus pares són el més important sobre la capa de la terra fins el dia en què tingui descendència, no penso quedar-me de braços creuats si la poma podrida de l'arbre comença a donar pel cul (amb tots els meus respectes pel sexe anal).

Els fills són el producte dels pares: dels seus gens i dels seus esforços en la criança. Quan algú fa mal a una altra persona, a un fill-pare, quan algú dóna una patada al bell mig del tronc, tot el tronc ho sent, ja que és part de la mateixa estructura.

Intento ser raonable i mantenir una posició tranquil·la, fruït de la meva manera de ser evitant preocupar-me innecessàriament i veient les coses amb certa distància. Però d'on no n'hi ha no en raja. I si la poma es podreix més i no cau a terra per si mateixa, si m'obliga la sacsejaré. I no em tremolarà la mà.
Ningú toca a la meva família.

Peripècies culinàries. Les coses d'estar sola...

Imagineu-vos: jo en calces i sostenidor (sense fer joc, amb les meves lorcis, la meva cel·lulitis i la meva suor -vaja, zero glamour-) lluitant contra dues paelles simultànies. Una amb salmó i l'altra amb un projecte de truita obligat (3 ous se m'han mig obert quan els anava a guardar a la nevera, no us explicaré tota la història...).
Ventilador posat. Extractor encès. Y sube la temperatuuuuuraaaaa

Si en condicions normals no dino d'hora pel meu treball avui eren les 4 quan m'he posat a taula. Aaix!!

--------- -------- ------

I seria lleig fer una broma amb l'anorèxia i el preu del menjar... però és que està pels núvols!! Aquests dies he comprat quatre cosetes i m'he gastat 40 euros!! Val, les meves quatre coses són fruita, verdura i peix, el més car que et puguis tirar a la cara, però és que no pot ser!! O els preus baixen o els sous pugen. O una O l'altra. O. O, senyors del món, O!! Però ha de ser alguna de les dues!! (Apel·lar a les dues seria excessiu per part nostra i vostès al·legarien que baixar preus tb faria baixar sous... venga, va, la perra gorda pa' tí).

--------- -------- -------

Les mongetes que m'estic fent per a demà fan una oloreta tremenda!! Un parell de minuts més i ja estaran llestes!! :)