mon, c'est moi

Parada tècnica

Després de l'escala tècnica en la qual no he pogut anar a la platja pel mal temps, m'he llegit en poques hores once minutos del coelho (el recomano a tothom que no se l'hagi llegit), he parlat molt i rigut amb els papes i m'han fet de tot a la caixa (oh sí, agrediu-me, oferiu-me productes financers!! jeje)...

això segueix, com dirien per la bota:

roma, agost 2006

TANCAT PER VACANCES

Si veieu una noia de nas prominent i rínxols banyant-se a la costa brava o passejant pels carrers de roma... saludeu-la, potser sóc jo! ;)

banc de bcn

Somriures compartits en solitari

He anat a comprar el bitllet de demà de la sarfa per anar sobre segur. A l'anada he observat que al metro la fauna era turística i la immigrada, poca cosa més.

La taquillera de la sarfa a ronda sant pere molt amable, un 10 per ella, dóna gust trobar gent així.

De tornada, al metro, he pillat lloc. No duia els cascos ni res per a llegir, així que m'he dedicat a la sempre edificant activitat d'observar a la gent que va al meu voltant (no cal dir que ja m'havia dedicat a això a l'anada). Entre les meves observacions res que se sortís de la "normalitat" (amb aquesta facilitat que tenim la gent d'aquí per a assimilar la majoria de coses com a normals o tolerables).
Ep!
Sento una remor de cançó antiga. Vaja, cançó no actual. En el meu camp de visió només un noi amb cascos. L'estudio detingudament i per molt que ho intento la música no encaixa amb l'aspecte. Fins i tot arribo a pensar que potser és una rara combinació de la natura d'aquelles que passen un cop de cada uns quants milers. Però ni així m'encaixa la roba i l'actitud amb la música que sento, així que m'entesto en trobar algú altre al vagó que escolti aquells acords... tot just llavors apareix entre la gent un home amb bermudes, sandàlies i mitjons que duu a un braç, com si bressolés un nadó, una mena de drap. Ràpidament el cap associa i dedueix: aquell home porta una ràdio sota el drap, per això la música era audible per a la resta de la gent. Vaja, tot un personatge al vagó. Però no tenia pinta de perillós, simplement cantava els pasdobles que sonaven. I semblarà mentida, però en aquells instants m'he adonat de què m'encanten els pasdobles. De què, inevitablement, han format part de la banda sonora de la meva vida. Cada any, durant uns dies, els he gaudit alegrement. I això ja forma part de mi per sempre.
Llavors, un mig somriure, mentre la senyora que duia asseguda al costat cantava fluixet la cançó que sonava...
(no cal dir que després el freak s'ha assegut al meu costat, aixecant-se ràpidament perquè li han començat a caure gotes d'aigua de l'aire acondicionat...)

M'he dirigit a la piscina per a nedar una mica. Eren les vuit, el cel estava tapat i avançava la nit que vindria. M'he capbussat a la piscina exterior, on hi havia només unes deu persones -quin gust!- i m'he posat a nedar sense pensar per a no sentir el fred de l'aigua...
Ja duia unes piscines i, mentre cantava "déjame que te acaricie el chow-chow, déjame..." (no sé per què, fa anys que no l'escolto! Coses del cervell quan neda...) he fet una braçada de crowl. La braçada. Mentre agafava aire ho he vist. I he hagut de parar.
En el cel gris-lilós, per sobre de l'edifici de la piscina, un arc de sant martí preciós, un arc complert, de banda a banda. I allà, parada, m'he adonat que la noia que nedava al meu carril feia el mateix que jo: parada on se n'ha adonat, s'ha tret les ulleres i ha estat uns segons admirant-lo. La resta de la piscina, tot nois, ni se n'ha adonat. El temps s'ha parat per a mi mentre mirava l'arc, ha sigut un moment màgic. En el primer instant he desitjat tenir la càmera, però ràpidament he gaudit i he entès que aquella estoneta breu era per a mi. Íntimament reconfortant.
I he gaudit d'uns colors que feia anys que no veia mentre tornava a somriure per a mi mateixa. I he decidit que ha sigut una bona tarda.

I'm siiiiiinginnggg in the raaaainnnn!!

Després de quatre dies passats per aigua (quina punteria, déu meu, quina punteria!!), estic again a la feina. Aquí molta gent que ja ha tornat, amb coloret a la pell, somriures i un grapat més de bones vivències per a recordar. Mentrestant, jo només puc esperar a què caiguin les hores i passin els tres dies que em queden per a poder gaudir dels meus dies lliures. I en tinc unes ganes...!!

Tinc una llista amb totes les coses que haig de fer en aquests dos dies i mig: comprar pa, fregar, posar la rentadora, dur el rebut del postgrau, anar al gimnàs, planxar, anar a la biblioteca a tornar la revista, fer la maleta, depilar-me, passar l'aspiradora... (menjar i dormir, és clar!!) vaja, que no em sobrarà pas el temps!! Volia anar a Gràcia a donar una volteta pels carrers, però em temo que no tinc temps! :S
Em va molt bé fer-me llistetes perquè així ho tinc tot clar. A més me les faig cronològiques en l'ordre que vull executar les tasques, d'aquesta manera ho tinc totalment organitzat i vaig fent. Ara no penseu que sóc una maniàtica de l'ordre, no és el cas, però és que sinó tinc tot de coses al cap que se'm van acudint, però si no les poso en una llista després sempre me n'oblido alguna!!

Bé, després de fer una bona estona de xerradeta a la màquina de cafè sobre la vellesa, la malaltia i la mort (ha sigut una bona xerrada), vaig a veure si faig alguna coseta.

Ah! He aprovat el CAE. No una nota espectacular, ni molt menys (només tinc "exceptional" el reading), però mira, el títol pa' la saca ;)

Ahora

Ahora que los vagabundos no están en la ciudad, ahora que los repartidores de propaganda tienen los carros vacíos, ahora que cierran todas las persianas, ahora que me dedico a trabajar sin trabajo... esto podría parecer una canción de sabina, pero son minutos sin sentido que pasan porque deben, sin la intensidad debida. Son el tramo de túnel hasta la luz. Voy contando valizas, veo como caen los kilómetros, parece que se intuye la claridad en el gris del horizonte mientras pasan sin cesar las líneas blancas intermitentes. Son adictivas, ilusorias, incansables.

Ahora que nos besamos tan despacio,
ahora que aprendo bailes de salón,
ahora que una pensión es un palacio,
donde nunca falta espacio
para más de un corazón...
Ahora que las floristas me saludan,
ahora que me doctoro en lencería,
ahora que te desnudo y me desnudas,
y, en la estación de las dudas,
muere un tren de cercanías...
Ahora que nos quedamos en la cama,
lunes, martes y fiestas de guardar,
ahora que no me acuerdo del pijama,
ni recorto el crucigrama,
ni me mato si te vas.
Ahora que tengo un alma
que no tenía.
Ahora que suenan palmas
por alegrías.
Ahora que nada es sagrado
ni, sobre mojado,
llueve todavía.
Ahora que hacemos olas
por incordiar.
Ahora que está tan sola
la soledad.
Ahora que, todos los cuentos,
parecen el cuento
de nunca empezar.
Ahora que ponnos otra y qué se debe,
ahora que el mundo está recién pintado,
ahora que las tormentas son tan breves
y los duelos no se atreven
a dolernos demasiado...
Ahora que está tan lejos el olvido,
ahora que me perfumo cada día,
ahora que, sin saber, hemos sabido
querernos, como es debido,
sin querernos todavía...
Ahora que se atropellan las semanas,
fugaces, como estrellas de Bagdad,
ahora que, casi siempre, tengo ganas
de trepar a tu ventana
y quitarme el antifaz.
Ahora que los sentidos
sienten sin miedo.
Ahora que me despido
pero me quedo.
Ahora que tocan los ojos,
que miran las bocas,
que gritan los dedos.
Ahora que no hay vacunas
ni letanías.
Ahora que está en la luna
la policía.
Ahora que explotan los coches,
que sueño de noche,
que duermo de día.
Ahora que no te escribo
cuando me voy.
Ahora que estoy más vivo
de lo que estoy.
Ahora que nada es urgente,
que todo es presente,
que hay pan para hoy.
Ahora que no te pido
lo que me das.
Ahora que no me mido
con los demás.
Ahora que, todos los cuentos,
parecen el cuento
de nunca empezar.

Ahora sólo quedan 24 horas para llegar a mi puente laboral. Y algunas más para llegar al mar y al amar. Ja està fet mon, vinga, que ja està fet.

tarda de disseny

Avui he quedat amb la meva cosina mayte. N'ha fet trenta al maig i no li havia regalat res, així que havia pensat fer-li una fotografia d'aquest hivern amb alguna cosa graciosa. Val a dir que el meu pla s'ha anat postposant fins arribar al dia d'avui (vamos, que me ha pillao el toro), així que finalment he fet el que he pogut (podria haver sigut bastaaaaaaant millor, xo wano).

La cosa és que ella m'ha regalat una samarreta taronja amb una estampació. Pel que m'ha dit és un tros de taronja, però no s'aprecia gaire bé perquè ha quedat vermell. No m'importa; la meva cosina ha creat una samarreta única i me l'ha regalada. I amb això en tinc prou. Ella se n'ha fet una del mateix estil, però en groc i amb una textura de llimona. Si ens les posem alhora serem "les cítriques"!! Aquest és made in mon (d'aquí a mon buenafuente, eh?!? :PP).

Bé, el cas és que després de l'intercanvi de regals hem visitat l'exposició gratuïta que hi ha ara a la pedrera i m'ha agradat poder fer-li veure alguns detalls de la casa que es poden veure des de la limitació del no-pagament, jeje.

Així, com qui no vol la cosa, hem entrat a Vinçon. Porto anys volent entrar en aquesta botiga, però mai ho havia fet. La meva cosina igual. No ens assemblem pas, però ja veus, coses de la vida.
No cal dir que ho hem passat pipa!! Sí que ens assemblem en què ens agraden les coses diferents i originals, veure coses noves i investigar-les. Hem estat allà fins al punt de tancar!! Si no hi heu anat us ho recomano, resulta que el pis va ser habitat, entre d'altres, per Ramon Casas, el pintor, i té una xemeneia, uns treballs en fusta al sostre...!! La majoria de coses eren, evidentment, cares, però quan tens el dia animat penses que algunes les pots fer tu perfectament ;)

I bé, tot i que no sabem si ens veurem a Roma, crec que el fragment de tarda no ha estat malament. Després de despedir-nos obrint la boca de son jo me n'he tornat caminant fins a casa. No ha arribat a hora i mitja, la qual cosa vol dir que a part d'haver agafat probablement un camí molt curt (si no el més curt) he anat a un pas ben viu. Justament el què a mi m'agrada, i ara a l'agost és perfecte... m'he saltat pràcticament tots els semàfors que he volgut!! Un munt a l'eixample, plaça de sants... en fi, fantàstic, i a més amb la briseta del vespre a la cara...

bé, me n'haig d'anar a dormir!! Si els meus pares fossin aquí ja seria al llit només per no escoltar a la taladradora de ma maree!! Fins demà!!

Tedi

És agost. Estic a la ciutat. Treballo.

El meu xicot està de vacances a la platja.
Les meves amigues estan de vacances a Andalusia.
Els meus pares també estan de vacances. Per sort, s'han quedat aquests dies amb mi a fer-me companyia.

Sí, sí, companyia. Perquè quan un mateix vol estar sol és molt agradable quedar-s'hi, però si la solitud és obligada la cosa ja no plau tant...

Afortunadament tinc més amics i amigues amb els quals quedar i penso que, potser més lentament que d'altres, la setmana anirà passant al cap i a la fi. I aniré a la platja i passaré 4 dies fantàstics amb ell... aaaissshh!! Què voleu que us digui, el trobo a faltar!

Un aspecte que contribueix de manera notable al meu tedi és la feina. M'avorreixo. M'avorreixo molt.
Per molt que miris el rellotge si no tens feina el temps no passa.
Sí, sí, jo sóc de l'opinió que sempre hi ha coses a fer, sempre hi ha alguna tasca a realitzar i no avorrir-se. Sí. Però en una empresa tan jeràrquica i tan gran hi ha caps que donen ordres, hi ha companys que no mouen un dit si no hi ha ordre explícita, hi ha molts vicis associats al dia a dia de la feina. I a mi, sincerament, se'm treuen les ganes de fer res. Vaja, que si fos per mi no vindria. No pel fet de fer vacances, sinó pel fet d'haver-me de passar aquí gran part de la meva jornada laboral fent veure que faig alguna cosa quan faig ben poc. I és clar, com el cafè no m'agrada... doncs ara ja vaig a la màquina amb els companys per fer-la petar una mica i, ni que siguin 10 minuts, aquells minuts passaran més ràpid. Així de trist...

Abans m'escrivia mails amb l'esteve, alguns amb la xux, en les hores de feina. I la cosa s'escurçava. Sí, no queda bé dir això. Però és així: mails personals des de la feina. Igual que ara escric un post. Però és que això és avorridísssssssssssssssssssssssiiiiimmmm!!!!
No us cregueu que sóc l'única en aquesta situació, d'altres (desgraciats al meu entendre, afortunats per a molts) s'avorreixen durant tot l'any a la seva taula...

Si algú s'avorreix i em vol escriure un mail...

Wanop,

barrilete-mon (conseqüències reglils) se'n va a la platja. Sí, torno demà per un cumple, però suposo k tornaré a pirar diumenge per tornar a l'h diumenge nit, vamos, un merder de viatges...!

En fi, si teniu la sort de marxar doncs que os vaya bonito i si no teniu aquesta sort... que ho suporteu elegantment!!

(no estic per a floritures, ho sento...)

Lo que se va a llevar (Tothom toca el dos)

Fa uns quants dies que no postejo...

ho séeeeeeee, no vull intranquil·litzar a les masses. Calma, no estic de vacances ni incomunicada, nop. Simplement no he escrit i ja ta.

El cap de setmana queda lluny per a comentar-lo, però la veritat és que va estar molt bé, feia temps que no gaudia tant a la platja (en barranquilla se embarranca así, sí!! cachitas power!!).

Pel que fa a la meva vida diària doncs els de la piscina m'han fotut, perquè a l'agost tanquen la piscina coberta, que és on jo nedava everyday!! O sigui que aquesta setmana hi he anat un dia only entre unes coses i d'altres.

Els meus avis marxaven al poble avui amb els meus oncles (quin xou ahir explicant-li a la meva àvia una altra vegada com funciona el seu mòbil, mon pare nerviós perdut perquè la dona ha baixat mentalment i està pesadíssima... en fi).
A la feina la setmana vinent no hi haurà ni Clifford.
Les meves amigues marxen a Andalusia.
El meu nòvio marxa a la platja.

M'esperen uns dies... mmmmmmm (pensant)

... de llegir molts llibres? de donar molts passejos?

Bé, de moment dissabte tenim birthday (i tb comiat d'estiu de pas) i m'ha de venir la regla.

I vaig a fer un riuet que en deu minuts plego. Àpalis!