mon, c'est moi

sueño... reparador??

No hi ha descans. Cada dia. Només els caps de setmana, tan breus, em permeten allunyar-me una mica.

Passo a la feina nou hores, quan veig al meu pare parlem de l'empresa, per les nits somio amb la feina. Totes les nits, menys divendres i dissabte, somio amb la feina. És horrorós. Ja n'estic farta. Fa gairebé dos mesos que em vaig canviar de feina, ja se m'hauria d'haver passat aquesta fase...
però no se m'ha passat.
Espero poder desconnectar amb el cap de setmana més llarguet que ens espera i que desapareguin aquests somnis diaris!!! Que ja ho necessito!!

(Ma mare diu que estic estressada, que no acabaré bé com segueixi així. Potser jo no tinc aquesta sensació últimament, però sí que és veritat que necessito descans i desconnexió).

Apa, que us vagi bé el dia gris aquest que tenim avui.

Manchita por aquí, muela por allá, sarro liroliroooo lirolirolaaaa

dentista: fumas?
paciente: no

...

dentista: bebes café?
paciente: no

...

dentista: mmm, bueno, también puede ser por el tipo de saliva (bla,bla)

pensamiento de la paciente, o sea, de mon: hay k joderse!

bueno, como positivo decir que no tengo ninguna caries (y espero que mi expediente siga impoluto por muchos años más!)

Resistiendo

Si fos perquè he dormit tot donant voltes i pensant en candidats i proves i terminis als quals no arribava, si fos perquè m'he equivocat en donar-li l'acta a qui l'havia de signar, si fos perquè la jefa-jefa em va menysprear a la reunió de dijous i ja ni em mira, si fos perquè he fet documents amb certes incorreccions degut a les presses, si fos perquè segons la jefa m'ha donat a entendre subtilment sembla que l'he cagat a mig matí i jo vaig i me n'entero al final de la meva jornada laboral, si fos perquè he perdut el bus de l'empresa, he caminat al sol de la Zona Franca una bona estona i se m'ha escapat un bus públic estant un quart d'hora a ple sol sentint-me una mica idiota perquè allà tot són camions i cotxes -ni Déu va a peu-, si fos perquè en arribar a casa m'esperaven els deures d'anglès i marxa a corre-cuita...

Si no fos perquè tinc un ànim fort, llegir el diari a fora després de dinar, uns lacasitos de tornada a casa, una dutxa en tornar definitivament i una conversa amb el meu nen...

podríem dir que quin fàstic de dia. Sort que he tingut feina i he estat prou entretenida, així que m'ha passat aviat...

Estic desitjant que sigui cap de setmana per a perdre'm lluny d'aquí.

España y Catalunya

Serbia y Montenegro.

Happy birthday... to meeee

Si no fos perquè avui he arribat a la feina i, en mirar l'agenda, he vist un comentari al dissabte, hagués trigat uns quants dies en adonar-me'n...

AQUEST BLOG JA TÉ DOS ANYS!!

Campions

Ganó el Barça.

Yo lo dije el día anterior. Mi primo y su mujer han tenido tres hij@s: la primera nació el día que empezó la guerra de irak, el segundo el día que murió Arafat, así que el nacimiento tenía que traer la copa, estaba claro, no? ;P

y tengo las ideas desordenadas, pero me encanta tener amigos y, esta mañana, mientras andaba hacia el autocar del trabajo pensaba que, mis mejores amigos son de la infancia. Eso quiere decir que no he sabido hacer amigos luego? Que no los he podido conservar? Lo he pensado más detenidamente y he llegado a la conclusión de que no, pero que las condiciones han sido más favorables con los primeros que con los segundos. Y, puede que quizás, como el vínculo materno, aquél que haces cuando tienes 5 años sea, a la larga, más intenso que el de los 16.
Que me gusta saber de los de aquí y de los de allí, que quizás no hablamos en un mes y una tarde me da el punto, cojo os llamo y hablamos.
Que me gusta cuidar a mi gente, que si estáis mal contéis conmigo, que si estéis bien también, que os quiero y que, a veces, os echo de menos.

Gracias por todos los momentos.

Es@s amig@s que se despiertan con sus problemas, sus malos rollos, sus alegrías, sus obligaciones, su pie izquierdo, sus pelos revueltos... y que avanzan a lo largo del día. Día tras día. Esos son, para mí, los campeones.

A Isma, a Jara, a Xavi, a Marçal, a Luisa.

I was born in Barcelonaaaa

Sé que fa un munt de dies que no postejo. Ho sé. No vol dir que no hagin passat coses durant aquests dies, nop, més aviat vol dir que no he tingut un moment en condicions per a posar-me a escriure ni una inspiració en especial.

La veritat és que últimament hi ha força feina, a la qual hi haig d'afegir l'esforç extra en anglès (tampoc titànic, però sincerament tinc por de no aprovar l'examen dintre d'unes setmanes! :S ). Per moments sento que la setmana només és un passar en trànsit cap al cap de setmana, però és que els caps de setmana tampoc són tan llargs! Més llargs que abans sí, evidentment, perquè ara comencen divendres a la tarda i abans ho feien dissabte a la tarda, així que a lo tonto a lo tonto he guanyat un dia... ;D !

Buff, dir-vos que la meva family ja té tota la roba del casori (estava fins als ous de buscar ja! k hartura!!), k vam tornar al cole de la infància -això mereix un post a part que espero fer-, que la xux ja en té 23!! qué fuerte, qué fuertee!!, que m'estimo molt el meu nen (anda, sii? quina novetat! ;PP ) ii....

notícia d'última hora...

TINC UN COSINET NOU!!!

Aquesta és fresqueta, eh? Només té unes horetes de vida, demà l'anirem a conèixer! (i això, aprofitant que el Boss ha passat per Badalona, el títol del post ;) jejeje)

Apa, a seguir tots bé, jo vaig a passar unes proves de promoció interna! Ciao, ciaaaooooo!

Sempre serem NUBES BLANCAS

Mai he sigut de grups o cantats "preferits". Sent fidel a la meva filosofia de donar-li a tots els pals (dit en fi, eclèctica), m'agrada sempre una mica de tot. Per això és important el que explicaré:

A la meva vida he tingut dos grups importants: els Beatles i els Elefantes. Els Beatles van ser la primera formació de la qual vaig ser fan-a l'EGB-, van ser com el primer amor. Sempre seran un grup de referència, com el grup platònic, doncs ni vaig viure en la seva època ni són de la meva terra.
Ja universitària vaig descobrir els Elefantes. Poc a poc, com la pluja fina i persistent, em van anar guanyant fins que en vaig ser una seguidora i defensora. Vaig anar ampliant el cercle de paquiderms entre els més propers. Anava a cada concert que feien a Barcelona. En total he anat a 4, a 3 si comptem als quals hi vaig anar com a paquiderma convençuda. I ara...

L'últim. Ho sabíem tots. L'últim. Quan vam arribar, evidentment, ja hi havia cua. Els fans més fidels sempre hi són, mai fallen.
A la cua ja ens gravaven, com si féssim cua per als càstings d'OT. No, res d'això, però a l'últim concert s'hi gravaria un cd i un dvd en directe. Sí, també ho sabíem. Crec que tots coincidim si dic que ja tenim ganes de veure el DVD.

Els precedents no tenen importància, allò va començar quan els elefantes, dos minuts abans de l'hora prevista, van sortir a l'escenari. La cridòria va ser monumental, hi havia molta emoció a l'ambient. A les primeres cancions al públic se'ns va notar l'ànsia d'elefantes, a ells la nova presa de contacte i la gravació de DVD. Però mai, mai, un concert va donar per a tant.

Van ser dues hores i mitja intensísimes cantant, botant, cridant, fent palmes, suant com a bojos, gaudint. Gaudint.

Nosaltres volíem que les cantessin totes i ells no volien marxar.

En la vida nunca hay nada para siempre, ahora lo sé... pero fue tan bonito así quererte que ahora me cuesta perder... se me va...

I cançó a cançó sabíem que se n'anaven, que ens anàvem amb ells. Una part de tots nosaltres se n'anava amb ells per a sempre. Amb la part enèrgica i guitarrera, amb la part acústica, amb cada clam, amb cada gest d'en Shuarma, amb cada cop a la caixa d'en Jordi, amb cada llàgrima vessada dalt de l'escenari i entre el públic.

Jordi, Hugo, el teclista 5è elefante, Julio i Shuarma. Últim concert dels Elefantes, Razzmatazz, 6 maig 2006.

MIL GRÀCIES. SEMPRE, SEMPRE PAQUIDERMA.

Last chance

Avui és l'últim concert dels elefantes.

L'últim.

I a sobre vaig amb una companyia esplèndida. El vespre, realment, promet.

Bicolor, bifocal...

Avui he vist una cosa estranya. Com a mínim, estranya per a mi.

Sabia que hi ha huskies que tenen un ull de cada color. És més, no sé si és cert, tinc entès que són els "millors" o els "autèntics" o algo així.

El que no havia vist fins avui era una persona amb cada ull d'un color. Eh, i naturals! Molt fort.

Tot i que jo era la psicòloga de RRHH i ell un candidat per a una promoció interna, no me n'he pogut estar i, aprofitant la xerrada de la pausa de descans, li he preguntat sobre el tema. I sí, sí, de naixement i naturals i que, com aquell qui parla del cabell, amb l'estiu se li aclareixen més. Doncs mira tu, quines coses.

¡Felicidades Antonio!

Hay días que parecen estar hechos para transcurrir en el anonimato de los 365. Y hoy parecía uno de ellos, aunque haya estrenado mi americana nueva esta mañana.

Esta tarde, ingiriendo chocolate e hidratos de carbono como estaba, va y me dice mi amigo el sevillano sevillista que tiene novia. Chúpate esa! :D Pues qué alegría.

A veces puede resultar poco creíble, pero todo, todo llega. Felicidades.

Somnis reglils

Quan a les set sona el despertador i tu estaves somiant que et compraves un donut enorme de xocolata és que el primer dia laborable de la setmana serà dur. Segur.