mon, c'est moi

Si la setmana passada vam anar a veure a "los modernos" al Guasch Teatre i vàrem visitar la Biblioteca Nacional de Catalunya amb motiu de Sant Jordi, aquesta setmana el toc cultural i lúdic l'ha posat una altra obra de teatre: Antígona.
Es representa, curiosament, també a la Biblioteca. És curiós com el pati d'aquest antic hospital fa poc només el trepitjaven borratxos, indigents i drogoaddictes i com, arrel de posar un bar-terrassa i fer iniciatives d'aquest tipus, ja és més "transitable".

Després de corregudes, una bona suadeta per arribar-hi a temps i estar-hi tothom, ha començat l'obra. El lloc en si mateix ja és original: una sala gòtica allargada, amb cadires a banda i banda, on l'espai allargat del mig, cobert de terra, és l'escenari. Bons actors, bona il·luminació, percussió en directe, llargs aplaudiments dempeus. Us recomanaria l'obra, però s'acaba el 7 de maig i cada dia està ple amb reserva, així que la cosa està crua. Jo com hi he anat? Coses del destí i una amiga que li dóna a tots els pals, jeje, entre d'altres a amics d'un dels actors.

Tot i no haver pogut gaudir de la companyia després de l'espectacle, la cosa ha estat molt bé, m'agrada fer coses d'aquest tipus. Un altre dia, més. Bona nit!

LA VELOCITAT DE LA LLUM

A aquesta velocitat m'he llegit precisament el llibre de Javier Cercas. En 48 hores. Tenint en compte que he treballat més de vuit hores diàries en els últims dies, que en dormo 7, que menjo, que he anat al gimnàs en una ocasió... vaja, me l'he llegit volant.
No he llegit ni Soldados de Salamina ni cap altre llibre del Cercas, però aquest m'ha tingut enganxada. Ni molt menys vull dir que tot el mèrit sigui seu, perquè jo ja tinc aquest tipus de personalitat devoradora amb els llibres que estan bé i més si, com és el cas, portava una temporada sense llegir un llibre. No és que en llegeixi dos a l'any, simplement és que el meu ritme no és regular. Sí que ho era a l'EGB, quan a l'escola ens van ficar molt l'hàbit, i m'encanta llegir. Però amb els llibres que obligatòriament t'has de llegir a la carrera i tal ja quedava una mica farteta i em dedicava a la lectura de plaer durant les vacances.
Quan agafo un llibre per banda i me'l ventilo en un obrir i tancar d'ulls (com en aquesta ocasió) no se sap què passarà després. De vegades tinc la impressió de què aquest ha estat tan bé que és millor no borrar la bona empremta amb un altre llibre que no estigui a l'alçada. I de vegades corro a la biblioteca a endur-me 4 ó 5 llibres que finalment torno sense llegir. Qui sap què passarà aquest cop.

De moment, m'he acabat les últimes 20 pàgines asseguda a una cadira de la meva habitació, d'esquenes a la finestra oberta, aprofitant la llum natural i sentint els ocells, la vida i uns energúmens tocant el timbal i cantant abans d'hora (barça). Tot i que estava cansadíssima d'haver passat més de 12 hores fora de casa, igual que ahir, m'hi he assegut i m'he acabat el llibre després de treure'm les vambes.
I en acabat el llibre m'he girat cap a la finestra contemplant el blau clar que s'esvaïa i el rosa tímid del cel, he delit de la brisa fresca que m'acariciava i m'aclaria la cara de cabells i he gaudit d'aquells minuts post finalització d'un bon llibre, que et deixen com en trànsit, colpit. I he desitjat que la meva mare no arribés a casa durant aquells minuts, justament per a poder gaudir d'aquella soledat tant meravellosa.

I ara estic aquí, davant l'ordinador, amb el llibre entre la pantalla i jo, amb els mitjons mig baixats per la dutxa postposada, amb el canell dret fent-me mal i cansada, molt cansada, sense saber exactament com ni per què. Potser, qui sap, em pesa la història del protagonista, d'en Rodney, de la Jenny, el Dan, la Paula i el Gabriel, de tots els qui aquesta nit soparan a un bar cutre, de tots aquells qui ho faran en la intimitat d'una llar amb les persianes abaixades, de les persones que ho faran sentint-se culpables i de tots aquells que no sentiran res i mai seran res.

Sant Jordi

Una de les tradicions més maques que tenim els catalans és Sant Jordi. Passejar per les Rambles (de Barcelona o per la Rambla de qualsevol ciutat o vila), mirar paradetes de llibres, paradetes de roses, l'anar amunt i avall amb la multitud de pas tranquil, l'ambient de festa, els nens als cotxets duent globus, famílies i parelles de tot tipus, escriptors, escriptores i famosos signant llibres, veure algun personatge conegut, les coses curioses...
aix! (sospir)

Jejeje, una de les coses bones d'avui (a part de passejar amb els papes, k l'esteve m'hagi regalat una rosa preciosa, etccc) és que... JA ÉS MEVA!

PARLA SENSE VERGONYA, PARLA AMB LLIBERTAT I, SI T'EQUIVOQUES TORNA, TORNA, TORNA, TOOORNAA A COMENÇAR!!

DÓNA CORDA AL CATALÀ!d

Aquests dies ha estat a Bcn un cosí meu de madrid amb la seva núvia per a visitar-nos i dur-nos les invitacions de la seva boda. Entre això i unes coses i d'altres la setmana santa se m'ha passat volant. Bé, encara no ha acabat, que ara aniré a menjar la mona amb el fillol del meu estimat, però vaja, a aquests quatre dies els hi queda una tarda, o sigui, res.

Com a conclusió de la visita dels meus cosins queden 4 bitllets d'avió comprats per internet per a creuar espanya i la reserva per a allotjar-nos a l'hotel de 5* on es realitzarà el banquet. Vaja, igual que anar a comprar als xinos, el mateix.

S'ha fet estrany no marxar fora, perquè sempre marxo al poble, i en canvi quedar-me sola a casa. És una sensació nova, estranya.

I que comporta treball; vaig a fregar els plats. Dw!

Jesús ens tima

La setmana santa és un timo. Sí, sempre ho he pensat.

El primer de tot: si no hi ha una setmana de festa per què se li diu setmana santa? Doncs això, un timo.

Uns vénen ja de les vacances i d'altres se'n van. Total, un merder. La setmana que no és setmana en realitat és un pívot al voltant del qual cada persona s'ho munta com pot. I jo, em quedo aquí. Perquè vull, sí.

Alguns tenen d'altres recursos per a que no els timin...

Carrer Pujós, l'Hospitalet, abril06.

Extra, extra!

Hoy

he dormido la siesta.

Olé yo

El señor Amancio Ortega y los accionistas de su imperio pueden estar contentos conmigo hoy.
Exactamente me he gastado 198.40 euros en Zara esta tarde. Ya véis, es lo que tiene comprarse un traje para el fondo de armario. Que te tienes que rascar el fondo del bolsillo también ;PP Ahora, me he comprado un vestido divino de la muerte que cuando tenga un poco de color voy a estar estupenda, una blusa que 3/4 del mateix (y lo cara que me ha costao la jodía) y unos piratas porque me apetecían y punto (y porque seamos sinceros, con cierta talla todo pantalón que te quede más o menos bien es altamente susceptible de ser comprado).

Entre eso, los 5 euros que anteriormente me había gastado en el quiosco (una revistilla de salud para mi madre y el national geographic viajes para mí, la primera vez que lo compro, pero es que me encantan esas revistas! Y las de decoración, y las de moda... aixxx!) y los 10 euros que me he gastado en recargar el móvil, los del regalo de cumple de mi padre, la cuota de gimnasio (sí, y además voy! como si bebiera coca-cola light!), el móvil nuevo, el regalo de esteve...

vamos, que este mes me estoy luciendo. Es lo que tiene la ilusión por el nuevo trabajo (y sueldo!), la primavera, no haver ido de compras en todo el invierno...

pues nada, QUE VIVA LA PRIMAVERA!!

Tothom té veïns freaks. I de vegades són enrotllats i tot...

Ara, jo d'aquests no tinc por, són d'un altre edifici ;) jejeje.

O això què és, un nou símbol okupa?!?!

Una mica de tot...

En els últims dies no he escrit gaire, ho sé. El cas és que m'estic adaptant a una nova rutina, que també inclou nous horaris. I fins que no sàpiga exactament on va cada cosa potser vaig una mica atabalada ;)

És difícil resumir dies en poc temps, i tampoc és la intenció, però hi ha alguns que no mereixen ésser oblidats:

- la xux i jo al vestuari del gym parlant sobre miches i d'altres imperfeccions corporals i, sanament, rient-nos-en de tot. I jo fent el pavo, entre d'altres, versionant una cançó d'estiu de fa uns quants anys: "hay un hoyo, hay un hoyo, hay un hoyo en la cacha la monn" en al·lusió a la cel·lulitis. Jejeje, què gran. D'aquelles estones de riure a lo tonto :D

- Parlant de cel·lulitis, sento dir-vos a tots aquells i totes aquelles a qui us moli
l'Esther Nubiola i que no us agradi la pell de taronja... la noia és molt mona, formoseta, fantàstica, però en pujar-se a sobre de Tirant se li veu la cel·lulitis. Natural como la vida misma, vaya. La pel·lícula? Bé, es passa una bona estona, fins i tot tenint el nòvio al costat exclamant: "mira, mira, mira què ben fets estan els almogàvers!" ;P . Ara, qui porti el tema efectes especials o decorats o qui cony sigui que fa el tema del fons, fatal! Es veu més fals que totes les coses.
Evidentment, Tirant, en català. Perquè lo de Tirante el Blanco no hi ha qui ho agafi... :SS puajjjjj

- Estones en família com l'esmorzar, tenir el dissabte al matí lliure -després de tres anys o cosa així que feia anglès-, estar tranquil·la...

- Una llarga i bona estona amb l'Esteve, el meu estimat, per fi.

Clavats, escrits a foc

De vegades, de manera aïllada en el temps, reps mails que et deixen clavada. Clavada amb la mirada a la pantalla, clavada a la cadira de l'ordinador, amb la mà clavada al ratolí. Són mails excepcionals pel que diuen i per com ho fan i perquè, en algunes ocasions, et sembla que no acabes d'entendre'ls. Són un moment màgic, un instant preciós.

Bye, bye.

És estrany veure com desfàs totes les teves coses. Com treus els noms de les carpetes, llences els fulls que fins ara guardaves, reorganitzes allò útil per a qui ho hagi de fer servir a partir d'ara.
I mires nostàlgica la teva lletra en els papers. La teva lletra que serà oblidada, així com la teva presència. Com tothom que ha passat per aquí. Als quatre dies ja no te'n recordes d'aquella persona i t'acostumes a la nova realitat. La majoria de vegades, suposo que per natura humana i per rutina, trobes la nova realitat millor i tot.
Me'n vaig. I no se'n recordaran de mi. I la vida seguirà.

Demà m'espera un dia dur. I nou.

Reconciliació emocional -meva- amb millor amic de

De vegades només cal posar-hi intenció i bona voluntat i les coses rutllen millor del que a priori podria haver semblat.

Dissabte teníem un sopar amb millor amic de+nòvia. El pla no té per què sonar malament, no? El problema és que el millor amic de i jo no teníem feeling. No havia sigut possible en les ocasions en les quals ens havíem vist. El sopar de dissabte era l'intent seriós i de bona voluntat. Hi vaig anar amb la meva millor predisposició.
En traspassar la porta ja es podia tallar la tensió. El meu malestar menstrual no m'ajudava gaire, la veritat. Vam recol·locar els pocs mobles del menjador per a seure els 4 a taula (en un pis de menys de 40 metres els mobles d'ikea fan meravelles) i vam començar a sopar amb el partit del barça com a teló de fons. De mica en mica, i sense adonar-nos com, ens vam trobar en un sopar relaxat i agradable amb un segon boníssim i unes postres remarcables. I un amic de que va ser tota una altra cosa de la imatge que havia mostrat fins llavors. Sí, ho confesso, jo no vaig canviar molt perquè en aquest tipus de trobades callo com una mala cosa... inconscientment! Però bé, només cal donar-me temps ;)

De moment, i no és poc, el millor amic de ja em cau bé

pd. sí, ho sé, no he parlat de la nòvia de millor amic de. S'ha de remarcar el seu paper d'amfitriona, que em volgués fer parlar en alguns moments i que ja em queia bé d'abans ;) jeje

Bufa, bufa, fem la Burbu gran! ;)

De vegades veus coses que no són, i de vegades no veus coses que sí hi són.
El cas és ésser i estar. Ésser complerta i estar contenta com a balanç final.

I les males estones entremig...

passen ;)

ànim burbu!