Passar per la vida sense sentir. Com en un somni, mig anestesiat, de puntetes per les emocions, sense ésser capaç de fer neteja i tria, sense prendre decisions valentes.
Deixar-se portar, com la branca que és arrossegada pel riu i acaba en qualsevol vora, sense opció a dir res, ni a moure's si l'aigua no ho vol, senzillament seguirà rebent la corrent, erosionant-se, podrint-se potser.
No dir res podent parlar. No gastar cap energia, fins al punt d'oblidar que algun dia ho podia fer.
Amagar la cara sense que ho sembli, aparentar conduir amb seguretat per a semblar algú.
Sentir pena.