mon, c'est moi

No diguis blat...

fins que estigui al sac i ben lligat.

(nota: lligueu, lligueu!! I amb el sac ben carregat a poder ser! :D)

Respira alegria i sol. És primavera.

És curiós. Encara conservo la capacitat d'il·lusionar-me i somriure quan aquells i aquelles que estimo/em cauen bé aconsegueixen èxits. Un possible client, un ascens, un viatge fructífer, un nou amor... 4 bones notícies en unes poques hores.

:D

Corre corre caaaaballitoooo!!

Amics i amigues, suposo que com més d'un/a, estic acabadeta de dutxar després d'haver corregut La Cursa.
Bé, diga-li córrer, en el meu cas només han estat els últims metres, jeje, però el cas és que l'he caminada. A 6.3 km/h, és cert, la marca anterior estava en 7km/h, però jo estic molt satisfeta perquè:

A) Hi he dut a l'Esteve que no hi havia anat mai i li ha agradat. Una persona més engrescada.

B) Sincerament, pensava que estava en pitjor forma. Evidentment puc caminar més ràpid, però com ara no acostumo a caminar tan ràpid com ho feia abans, els resultats d'avui són positius. Des del principi he tingut bones sensacions i estic contenta.

C) Qui sap, potser he cremat algo de teixit adipós!! Jejeje.

D) És una estona d'esport, benestar i festa. Molta gent gaudeix. Això és bo.

Hi ha alguna nota negativa com que han substituït la potinga aquella blava que estava tan bona per coca-cola I A MI NO M'AGRADA LA COCA COLAAAA!!

A part d'això i d'algun imbècil que es pensa que per córrer és el rei del mambo (fixeu-vos que aquí només aplico el masculí...), tot fantàstic.

Ara a fer el treball del màster, però si em permeteu aniré a buscar una llauna d'olives i faré el meu vermut individual, eh?

Apa, salut!

Y date con un canto en los dientes

Sóc conscient de què fa dies que no escric, però no me'n recordo cada dia. És com si el blog fos una cosa llunyana. Una de tantes a la meva galàxia.

És com si passés de puntetes i el temps passés implacable sota els meus peus, massa veloç per a aturar-m'hi. I la sensació tampoc és de voler fer-ho. Espero que sigui una autodefensa, no m'agradaria mirar enrera un dia i pensar que vaig ser idiota.

Tinc una àvia amb alzheimer i un avi que hi conviu com pot, tinc una altra àvia vivint ara a casa perquè la meitat (o més) dels seus fills són uns impresentables, tinc una mare menopàusica i colesteròlica aguantant una situació emocional límit des de fa mesos, tinc un pare agobiat per la feina que només escolta el que vol, tinc un xicot amb un forat al lavabo, un pare desastrós absent, una mare tocada, sense vincles familiars profunds i un cosí amb una malaltia estranya, tinc un contracte d'obra i servei, tinc massa panxa, tinc un treball per finalitzar i alguns plans frustrats.

Eh, els meus problemes personals en realitat semblen caquetes al costat dels altres, oi? Ah, vaja, espera, que resulta que tots els altres SUMEN... coño, aquestes coses també les haurien de valorar a la declaració de la renda...

Llavors potser no em sortiria a pagar (com segur que em sortirà... :( )