Fa gairebé 3 anys que no passava per Major de Sarrià.
És un carrer que m'agrada; té l'encant dels nuclis antics de vianants, l'ambient de les botiguetes, encara conserva alguna casa baixa... Tot i que no el transito habitualment i l'exposició perllongada a la concentració de pijos per metre quadrat en la zona em provocaria urticària, m'agrada Major de Sarrià. És com trobar el barri dins de l'antibarri.
Ahir el vaig baixar a bon ritme, somrient per dintre, adonant-me de la coincidència en l'espai i essent conscient de la diferència en el temps i en mi entre aquests tres anys. Reconeixent els seients on hi vaig ser llavors, feta pols emocionalment, mentre parlava per telèfon amb un amic que em va recolzar en els pitjors moments.
Fa tres anys em vaig llençar al carrer a caminar sola, com un animal feréstec, enmig del fred. Fent aturades en el meu viacrucis personal, amb el mòbil i les llàgrimes com a símbols de la meva setmana santa al Nadal.
Ahir, en canvi, baixava de la Teknon de visitar una criatura acabada de néixer. Satisfeta i contenta, de camí a trobar-me amb dos éssers estimats durant el trajecte... que va finalitzar a casa meva.
Sempre m'ha agradat Major de Sarrià.