mon, c'est moi

Rècord lacti personal

Crec que ahir vaig batre el meu rècord d'ingesta de iogurts en un mateix àpat;

Les eleccions del 9-M

Demà és dia d'eleccions generals, que li diuen. Eleccions de l'estat espanyol, vaja.

No descobriré un nou planeta si dic que en termes generals, sobretot en temes socials, sóc d'esquerres. Visc a Catalunya i n'estic orgullosa. Simpatitzo amb la idea de la independència i em sembla bona a mig termini, però no és un objectiu principal per a mi. No m'agraden les mentides ni les coses mal fetes perquè no es volen fer millor. Si sumeu tot això i li afegiu que el pp no té un projecte propi si no és la desqualificació dels altres i l'encrispament, sabreu ràpidament a quin partit no votaria ni que se'm sequessin les neurones (la natura no ho vulgui).

Si n'estic convençuda amb algun dels altres? Doncs no. I qui digui que sí a pies juntillas és que està en l'entorn sectari d'alguna cosa, ja el podeu dur a tractament ara mateix.
Res és perfecte i els partits polítics i els seus caps visibles en són un bon exemple. Els debats electorals també en són un bon exemple. Més que res, perquè no han estat tals, xo wano.

L'altre dia, com estava malalta, vaig veure El Club una estona. Hi tenien de convidats al Manuel Campo Vidal i l'Olga Viza. Resulta que els dos són catalans, parlen català entre ells i van deixar del més perplexes als dos candidatíssssims en els debats, quan, conjuntament amb la Concha García Campoy, entre els tres parlaven en català als descansos. Ja veuen, senyors i senyores, el debat televisiu conduït per catalans, els resultats electorals previsiblement matisats en gobern pels catalans (si ningú treu majoria suficient)... sempre estem al centre de la mandanga. Serà per això que som l'objectiu de totes les escopinades mentals de Madrid i els seus braços de pop (cada vegada més llargs, preocupantment), mentre qui té un règim fiscal que t'hi cagues és Navarra i al País Basc tot segueix com sempre (i amb alguna baixa violenta al cens).

Cony, i això que he dit que la independència no era una prioritat per a mi, eh?
Si això em solivianta imagineu si em posés a parlar de la situació de la vivenda, de les guarderies, dels serveis a la gent gran i les seves famílies, de l'abús dels bancs i caixes, de la immigració, de l'educació, de la prevenció i la salut...!!

Només una reflexió, aneu a votar. El que sigui, el que penseu vosaltres, però aneu-hi. No feu com a la foto i aneu-hi.

Ja que ens tracten de gilipolles almenys no exercim com a tals.

Lisboa, novembre 2007.

Sempre marxen els bons...

Ja fa uns anys, quan era púber-adolescent i vaig començar a anar a enterraments, vaig decidir que faria una llista amb tots els enterraments als quals anava, per a no oblidar-me'n de cap.
No tinc cap obsessió rara, simplement era un afany de facilitar el record. Val a dir que aquella llista ni sé on para ni mai va tenir gaires enterraments anotats... ho vaig deixar ràpid i avui ja no recordo a quants funerals he anat.

Cada vegada que vaig a un funeral d'algú que coneixia i apreciava ploro. Més o menys, però no puc contenir el plor ni, de fet, penso en contenir-lo. Les llàgrimes em brollen, la majoria de vegades en el mateix moment que abraço a la persona més propera al mort o a la morta. Després, a la cerimònia, sobretot si algú diu o llegeix unes paraules (no el capellà), també ploro.
Avui no ha estat una excepció.

Sé que estic contraient molts deutes morals però, els saldi o no, igual que cada carnaval me'n recordo del Fosi i que si algun dia escric un llibre a la dedicatòria hi serà l'Arnaiz, algun dia, quan torni a pintar un quadre, serà per a l'Amèlia.

Re-start

Parlaria en tercera persona, en general, però em sembla pretenciós, perquè en realitat només parlo de mi.

Aquests dies d'aturada tècnica m'han permès estar a casa guarint-me. En un sentit ampli.
El cos em va obligar a parar i després he estat capaç de detenir-me a observar la posta de sol, a veure com es mou la pols entre els feixos de llum, a agafar un llibre i llegir-me'l, a superar l'ansietat que em consumia per les tardes i em feia menjar compulsivament... a pensar.

Estic calmada i sento que puc tornar a mirar al voltant sense que m'engoleixi. Que puc gaudir. Que he tornat a ser un trosset de mi mateixa.

Veiem quant de temps em dura.

(Si algú llegeix això i no ha devorat encara L'ombra del temps, del Ruiz Zafón, que ho digui i jo li deixo el meu exemplar, devorat en menys de dos dies.)

Dia de transició física

Com a segon dia consecutiu tancada a casa, aquest afortunadament sense febre notable, avui he estat espectadora d'honor de la posta de sol des de la residència dels xxxxxxxx-xx-xx-xxxxxx:

Demà, si tinc ganes, escriuré alguna cosa sobre aquest període de campanya electoral.

I ara, després d'alegrar-me per un amic que demà escollirà feina a los madriles, me'n vaig a veure house.

See u!