Perfectament la podeu anar a veure en VO, perquè no parlen gaire. Els diàlegs són curts, els silencis immensos i plens de pensaments, de sentiments, d'il·lusions ofegades.
L'ambient és molt comunista, molt creïble, amb aquells escenaris d'hotel que em recorden a alguns establiments de tunis i egipte, a aquella decadència oblidada i banyada per una llum que dista molt dels focus consumistes.
Les gairebé dues hores de film passen un pèl lentes. Una mica angoixants. Perquè saps que no serà una peli feliç. Saps que no riuran. Saps que, es miri per on es miri, lo que mal empieza mal acaba. I amb això no desvetllo el final ni molt menys, que ningú pateixi.
Ara que faig el post sembla que la peli fos millor, però en realitat la sensació en sortir del cinema no és bona. Suposo que estem acostumats a un tipus concret de pel·lícules. Si és així, no us recomano anar-la a veure. Si us va el cinema alternatiu, els silencis i d'altres coses variades proveu-ho.
De totes maneres, em sembla excessiu que tingui la palma d'or de Cannes i el premi del públic de Donosti. Més que res perquè llavors el nivell dels festivals de cinema és preocupant.
Les parelles s'acaben.
La gent ho deixa.
Els que porten poc temps i els que porten anys.
Ell, ella, tant és. I en contra del que molta gent pensa, ho deixen sense tercers.
Ho deixen perquè se'n cansen, perquè volen una altra cosa, perquè ja no aguanten a l'altre, perquè senten que la relació no els aporta alegria, sinó un pes que els va enfonsant. Què més dóna; ho deixen.
I llavors estan tristos/as i tot els sembla una porqueria. Fins que un bon dia comencen a tornar a viure i a veure tot amb uns altres ulls. Gaudeixen de les coses i, com per art de màgia, tornen a trobar a algú altre que els/les omple. I la roda comença a girar altra vegada sense saber en quin punt del camí s'aturarà, es trencarà, es desinflarà...
Llarga vida a les nostres rodes i llargs matins com els d'avui :)
Ooohh, desil·lusió, no és un post de ny :P jeje
Però prenc nota. Consti que ja tinc les fotos seleccionades, així que alguna cosa he fet, i a veure si aquesta setmana em trec la superperreria de sobre i el faiggg!!
Aquest és un post per a dir que me n'alegro de què, potser a contracorrent, algú vagi muntat en un núvol amb un somriure d'orella a orella.
(i no, no parlo de bola de drac).
Ara que penso posts que mai publico, que algú li hauria de donar un cop d'ull al meu ordinador i a la meva connexió, que tinc milers de fotos pendents d'imprimir (suggerència regal reis). que hauria de fer un post de ny perquè és una cosa suficientment important com per a publicar algo, ara que... ara que tinc el blog pràcticament oblidat, potser seria hora d'admetre que ha passat una etapa.
Per a bé o per a mal ja no tinc vint anys, i creieu-me que es nota. Mirant cap enrera hauria fet més coses, hauria gaudit més, hauria "desbarrat" més.
Ara que en tinc 24 i la pell em demana crema hidratant, m'aixeco amb bosses als ulls -que abans no sortien- i em surten més varius, me n'adono que inexorablement em faig gran i, perquè evitar els eufemismes, em faré vella.
Em faré vella. Prenc consciència d'aquest fet, és així. I començo a pensar que la vida és realment curta i finita i que pot tenir coses diferents de les que té ara, però difícilment pot ser millor en termes objectius i realistes. És clar que res ho és en tant que som humans i qualsevol mesura que prenguem és subjectiva, per molt que ens les donem de científics i setciències.
Així doncs, cada etapa de la vida té les seves coses, això no és res nou, però sí és cert que jo ja he finalitzat una etapa. He acabat l'etapa de la universitat, del JO absolut i de les colles d'amics a totes hores, he finalitzat la recerca de la primera feina, els nervis dels primers dies i, tot i que en termes generals m'agrada el que faig, començo a pensar què passarà el dia que me'n cansi, que, em temo, no estarà excessivament lluny.
Ja fa temps que em vull independitzar, però alhora sé que em costaria deixar de banda la comoditat de tenir-ho TOT fet a casa i la familiaritat que dóna la llar on has viscut sempre i compartir la quotidianitat amb els de sempre. Aquell caliu de casa teva.
I ja fa temps també que se m'ha despertat el rellotge biològic. És un fet. Em miro els pequeños pel carrer i em dónen ganes de tenir-ne una (sí, m'agraden més les nenes, això també és un fet). A la vegada, però, considero que sóc massa jove. Evidentment no sóc jove biològicament, ja fa anys que el meu cos està preparat per a això, però sí sóc jove socialment. No tinc casa pròpia i, per l'edat que tinc, se suposa que encara haig de fer coses i gaudir de situacions de manera individual i/o col·lectiva i fer coses que amb una criatura de la mà són difícils.
Tinc un debat entre la natura i la societat. En realitat el debat no és tal perquè (tristament) sé que no haig de fer cas a la biologia. Pel meu bé i pel d'una hipotètica criatura. I, alhora, quan et poses a pensar en els preus de l'habitatage, aigua, llum, gas, menjar, etc. te n'adones que és pràcticament impossible tenir un/a fill/a. Tenir una criatura és econòmicament inviable. I em pregunto com s'ho fa tota la gent que veig pel carrer amb cotxets per a poder arribar a finals de mes (sí, suposo que ells de vegades també s'ho pregunten...).
D'altra banda, un company de feina deia l'altre dia que no hi trobava res al fet de tenir fills, que només hi veia inconvenients. Si ho analitzem, realment només és un tema de satisfacció emocional, perquè la resta són despeses, problemes i cabòries (i no montillesques, aquest no té problemes econòmics). Val la pena tenir fills? Tenim sobrevalorat aquest fet? Possiblement sí. Potser només sigui una manera de seguir vivint etapes a través d'altres, de la nostra descendència.
Potser el post hagi quedat un pèl llarg, la veritat és que tampoc m'importa massa perquè a aquestes alçades no sé si algú es pren la molèstia de venir fins al blog a llegir, però en qualsevol cas la cosa es resumeix en què:
Mhe fet gran i estic envellint, ho noto a nivell corporal.
Vull marxar de casa i no vull.
Vull tenir fills i no vull (i no puc ).
El pitjor és que amb aquests vull i no puc al final se'm treuen les ganes de tot i penso en si tenen sentit algunes coses. Com per exemple la relació de parella, perquè em frustra força no poder tenir la relació que vull perquè el mercat immobiliari està escandalosament pels núvols i haig de seguir donant passejos i anant al cinema exclusivament, quan el que jo voldria és sopar, fer-me una boleta al sofà i anar-me'n a dormir abraçada a qui estimo, per molt que compartir vida nocturna amb ma mare sigui agradable també (però no és el mateix).
Que hi ha altres solucions, em direu? Sí, és clar, ens en podem anar a compartir pis amb cinc o sis més i la cosa surt millor de preu, oi? Sincerament, per a viure així millor te'n vas a gran hermano i com a mínim guanyes calers.
L'etapa de compartir pis amb gent i gaudir-ne crec que també se m'ha passat.
Ara podria resumir en què tot és una merda, el sistema i bla bla bla, però potser seria hora de començar a treballar i fer alguna cosa, no? Per a seguir guanyant calers i fotre'ls al compte vivenda, que de moment és la millor de les opcions per a encetar un nou camí... i a veure si no triguem molt en començar una nova etapa!! Perquè estar en aquest buit interestelar és terrrrrrriiiiiiibbbblleeeeeeee!!!