mon, c'est moi

Tinc por

Diuen que només els nens i els borratxos diuen la veritat.

En el meu cas, l'estat que més s'hi aproxima és el de somnolència abans d'anar a dormir per la nit. Quan estic tancant les parpelles i alhora escric pel whatsapp. Quan les barreres, les muralles, les fronteres ja no se sap on són. Perquè encara no hi són com en el cas dels infants, o perquè l'alcohol o la son les desdibuixen.

I així, en aquest estat de somnolència semi conscient, he pensat, reflexionat, dit i reconegut algunes de les millors i de les pitjors coses en aquests darrers anys amb amics i amants.

Moltes vegades, en aquest estat de somnolència, caic en coses que no havia pensat. Esbosso noves línies de raciocini i actuació. Dono forma i poso paraules als sentiments que no m'havia permès aflorar.

I això, precisament això, és el que va passar ahir per la nit. Reflexions que ni jo mateixa sabia van sortir en una conversa amb algú que posa les coses realment fàcils per a parlar. Un plaer.

I vaig reconèixer que tinc por.

I les pors, quan saps que hi són, pots mirar-les cara a cara. Fins que es cansin de tu i marxin amb algú altre.

Perquè no es pot vèncer a algú que no es rendeix ;)